Totes les entrades del blog

Una etiqueta pot convertir una conducta en identitat i fer-nos perdre de vista les necessitats reals. Una mirada a la neurodivergència, el risc i la prevenció adaptada per a joves.

El timbre pot acabar la classe, però el ciberassetjament pot continuar a través del mòbil. Analitzem com l’estigma, la humiliació i l’exclusió afecten el benestar, què diu l’evidència i quins recursos existeixen a Andorra.

Pantalles, xarxes i videojocs formen part de la vida social dels joves. Quan la preocupació es converteix en etiqueta, podem deixar de veure què hi ha darrere de la conducta. L’article explica com observar senyals de pèrdua de control, preservar el vincle i demanar orientació sense culpabilitzar.

Quan una addicció entra en una família, el dolor pot transformar-se en culpa, silenci i distància. Aquest article explica, des de l’evidència i l’experiència comunitària, per què posar límits no és jutjar i com l’acompanyament també ha d’incloure les famílies.

Una persona pot complir, produir i sostenir una trajectòria professional mentre conviu amb una addicció o un procés de recuperació. El problema s’agreuja quan la por al judici obliga a callar. Aquesta peça analitza com l’estigma laboral afecta la salut, la demanda d’ajuda i les oportunitats, i què poden fer els entorns de treball per protegir la dignitat.

Algunes professions carreguen un pes invisible. Analitzem com l’estrès, els torns, la fatiga i la cultura del silenci poden formar part del context de les addiccions i el craving, i què poden fer persones, empreses i comunitat per prevenir i acompanyar.

Quan una etiqueta pesa més que les capacitats, l’estigma pot convertir-se en una barrera per a la recuperació i la inclusió laboral. Parlem d’autoestigma, oportunitats, drets i recursos a Andorra.

L’estigma confon quan transforma una addicció en una identitat, una recaiguda en un fracàs o la necessitat d’ajuda en debilitat. Desmuntem mites i posem la persona al centre.

La por al judici pot fer que una persona amagui el que li passa i trigui més a demanar ajuda. Expliquem com actua l’autoestigma i com escoltar sense jutjar pot obrir una porta a la recuperació.

Jutjar una persona no fa desaparèixer el consum. Pot empènyer-lo cap al silenci, l’aïllament i situacions més insegures. La reducció de riscos protegeix la salut i manté oberta la porta al tractament i a la recuperació.

La recuperació no sempre és lineal ni es limita a deixar de consumir. Reduir riscos, recuperar salut i tornar a demanar ajuda també poden ser passos de canvi.

Hi ha conductes que es tornen habituals, socialment acceptades o fàcils de justificar. Però que una realitat estigui normalitzada no significa que sigui saludable. Alhora, jutjar les persones que desenvolupen una addicció no prevé el problema: el fa més invisible, augmenta la vergonya i dificulta la recuperació.

La violència, el trauma i les addiccions no sempre es poden entendre per separat. En moltes trajectòries, el consum apareix com una manera de suportar la por, l’angoixa, l’insomni o els records dolorosos. Aquest article analitza la relació entre violència, estigma i addicció en les dones, i explica per què l’acompanyament ha de ser integral, coordinat i informat en trauma.

L’estigma no només condiciona la manera com la societat mira les persones amb addiccions. Quan el rebuig, la sospita i la discriminació es repeteixen, també poden deixar una ferida emocional, afavorir l’autoestigma i dificultar la recuperació.

Darrere d’algunes addiccions hi pot haver una història d’experiències adverses infantils, estrès tòxic i silenci. Analitzem què diu la ciència i per què una atenció segura, empàtica i lliure d’estigma pot facilitar la recuperació.

Moltes persones grans conviuen amb una addicció sense demanar ajuda perquè els prejudicis fan invisible el problema. Descobreix què és l'edatisme, què diu la ciència i per què la recuperació és possible a qualsevol edat.