L’estigma defineix: Quan una etiqueta ens impedeix entendre què necessita una persona jove
Neurodivergències, joventut i prevenció: mirar la conducta amb context no és excusar-la; és poder prevenir millor.
Hi ha paraules que semblen explicar una persona en un segon. «Problemàtic». «Asocial». «Massa intens». «Sense control». En el cartell de la campanya L’ESTIGMA DEFINEIX, aquestes etiquetes apareixen enganxades al voltant d’un jove, com si fossin conclusions definitives. A l’altra banda hi ha paraules diferents: «creatiu», «sensible», «intel·ligent». El mateix jove. Dues maneres de mirar-lo.
Aquesta és la trampa de l’estigma: convertir una característica, una conducta o un diagnòstic en una identitat completa. Quan això passa amb una persona neurodivergent, podem deixar de preguntar-nos què necessita i començar a decidir què «és». I en prevenció, aquesta diferència importa. Perquè una conducta que interpretem com desafiament, desinterès o irresponsabilitat pot tenir darrere sobrecàrrega sensorial, dificultats de planificació, impulsivitat, ansietat, cansament, necessitat de moviment, una manera diferent de comunicar-se o, senzillament, una situació que encara no hem entès.
Ser diferent no és ser menys i tampoc significa necessitar exactament el mateix que tothom.
«Problemàtic» no és un diagnòstic
Dir que un jove «és problemàtic» no descriu clínicament res. Barreja conducta, judici i identitat en una sola paraula. Un diagnòstic, en canvi, exigeix una valoració professional, història de desenvolupament, context i criteris específics. Els CDC recorden, per exemple, que el diagnòstic de TDAH és un procés de diversos passos i que no existeix una única prova que el determini.
Moltes dificultats poden semblar-se des de fora. Problemes de son, ansietat o dificultats d’aprenentatge poden compartir manifestacions amb el TDAH. I observar una persona que evita una situació social no permet concloure per què ho fa: pot haver-hi saturació, inseguretat o experiències prèvies de rebuig.
Etiquetar tanca la pregunta. Avaluar-la l’obre.
Conducta no és intenció
Una persona surt de l’aula quan hi ha massa soroll. Una altra interromp sovint. Algú no entrega una tasca que havia entès perfectament. Un jove deixa de contestar en un grup. Una adolescent sembla buscar estímuls contínuament. És fàcil atribuir intencions: «passa de tot», «vol cridar l’atenció», «no respecta ningú», «no s’esforça».
Però conducta i intenció no són sinònims. Entendre què passa abans, durant i després d’una conducta permet intervenir amb més precisió. No elimina la responsabilitat ni les conseqüències. Evita, simplement, confondre una dificultat amb una falta moral.
En prevenció, aquesta mirada és especialment útil. Si una persona utilitza alcohol, cànnabis, videojocs, apostes o pantalles per regular malestar, buscar estimulació, dormir, encaixar o apagar una saturació, dir només «deixa-ho» pot deixar intacta la funció que aquella conducta estava complint. Prevenir millor implica preguntar què està intentant resoldre i construir alternatives més segures.
Què significa neurodiversitat
Neurodiversitat no és el nom d’un diagnòstic. És una manera de descriure la diversitat de funcionament, desenvolupament i processament dels cervells humans. El terme «neurodivergent» s’utilitza fora dels manuals diagnòstics per referir-se a persones el funcionament de les quals difereix del que socialment es considera majoritari o «típic». Pot incloure, segons el context, autisme, TDAH, dislèxia, dispraxia, síndrome de Tourette i altres perfils.
L’NHS England recorda que no existeix una definició clínica internacionalment acceptada de «neurodivergència» i que les preferències de llenguatge varien. Hi ha persones que s’hi identifiquen i d’altres que prefereixen parlar del seu diagnòstic o de les seves necessitats.
La clau no és substituir una etiqueta antiga per una de més amable, sinó ampliar la mirada: una persona pot tenir dificultats reals i, alhora, capacitats, interessos, vincles i formes pròpies d’aprendre.
Persones diferents, necessitats diferents
No existeix «la persona neurodivergent» com un perfil únic. L’OMS subratlla, en el cas de l’autisme, que les capacitats i necessitats varien molt entre persones i poden evolucionar amb el temps. Aquesta idea és útil més enllà d’un diagnòstic concret: el suport ha de partir de la persona, no d’una plantilla.
Per a algú pot ser útil rebre instruccions breus i concretes. Una altra persona necessitarà més temps per processar una pregunta. Algú pot beneficiar-se de suports visuals, anticipació dels canvis o pauses amb menys estímuls; un altre jove, de moviment o ajuda per organitzar una tasca.
Adaptar no significa infantilitzar, ni assumir incapacitat. Significa retirar barreres innecessàries perquè la persona pugui entendre, decidir i participar.
Prevenció uniforme o prevenció adaptada?
Durant anys, una part de la prevenció s’ha resumit en informació sobre riscos i missatges del tipus «no ho facis». Però la ciència de la prevenció va molt més enllà. L’Agència de la Unió Europea sobre Drogues explica que prevenir també significa afavorir desenvolupament positiu, habilitats, vincles, entorns protectors i capacitat per afrontar situacions de risc. Distingim, a més, entre prevenció universal, selectiva i indicada segons el nivell de vulnerabilitat, no segons una suposada «culpa» individual.
Per a una persona neurodivergent, adaptar la prevenció pot significar llenguatge clar i literal; informació en seqüències curtes; exemples concrets; materials visuals; temps extra per respondre; repetició sense ridiculitzar; espais menys carregats sensorialment; practicar situacions reals; identificar un adult de confiança; o permetre maneres diferents de participar en un grup.
El contingut preventiu pot ser el mateix. El camí per accedir-hi no ha de ser-ho.
Neurodivergència no equival a addicció
Aquest punt necessita una frase sense matisos: ser neurodivergent no significa tenir, ni acabar tenint, una addicció.
Algunes condicions poden associar-se, en determinats grups, amb factors que incrementen vulnerabilitat. Les guies NICE sobre TDAH indiquen que, després del diagnòstic, convé parlar també del risc augmentat de consum problemàtic i d’automedicació, al costat de l’estigma, les relacions, les adaptacions ambientals i les condicions coexistents. Però «risc augmentat» no significa «destí». La majoria de les persones amb TDAH no poden ser descrites a partir d’una futura addicció.
Una metaanàlisi de Rohner i col·laboradors, publicada el 2023 i basada en 31 estudis, va estimar que el 21% de les persones de mostres clíniques amb trastorn per ús de substàncies també presentaven TDAH. La direcció de la dada és important: no significa que el 21% de les persones amb TDAH tinguin una addicció, ni permet extrapolar la xifra a Andorra. Sí reforça la conveniència d’avaluacions integrals quan les dues realitats poden coexistir.
Amb l’autisme també cal evitar afirmacions automàtiques. L’OMS descriu l’autisme com un grup divers de condicions relacionades amb el desenvolupament cerebral i insisteix en necessitats i nivells de suport molt variables. Convertir un diagnòstic en un perfil de risc fix seria repetir exactament el mecanisme que aquesta campanya vol qüestionar.
Risc no equival a destí
La prevenció treballa amb factors de risc i factors de protecció, no amb profecies. Una persona pot acumular vulnerabilitats i no desenvolupar mai una addicció. Una altra pot no encaixar en cap estereotip i, en canvi, començar a tenir problemes.
En una trajectòria concreta poden influir la impulsivitat, el malestar emocional, el rebuig entre iguals, l’assetjament, la soledat, els problemes de son, la disponibilitat de substàncies o apostes, la pressió de grup o la falta de suport. També poden protegir els vincles segurs, la pertinença, els adults de confiança, una escola que adapta sense humiliar, activitats significatives, informació comprensible, habilitats de regulació i un accés fàcil a ajuda professional.
Per això, detectar una vulnerabilitat no hauria de convertir-se en vigilància permanent. Hauria de servir per oferir més opcions.
Escoltar abans d’interpretar
Hi ha una diferència enorme entre preguntar «què et passa?» com un retret i preguntar «què ha passat?» amb voluntat d’entendre.
Podem començar per qüestions concretes: què passava just abans? Què t’ha saturat? Què esperaves que canviés? Què t’ajuda a recuperar el control? Com prefereixes que t’expliquem aquesta informació?
Escoltar no significa donar per bona qualsevol conducta. Significa obtenir informació abans d’intervenir. I implica incloure la persona jove en les decisions que l’afecten. L’OMS recomana que els suports per a persones autistes responguin a necessitats i preferències individuals i que les intervencions es dissenyin amb participació de les persones implicades. Aquesta lògica és una bona brúixola per a tota prevenció centrada en la persona.
Quan alguna cosa preocupa: recursos de Projecte Vida
Projecte Vida no és un servei de diagnòstic de TDAH, autisme o altres condicions del neurodesenvolupament. Sí que pot ser una porta d’entrada quan una persona jove, una família o algú de l’entorn està preocupat per un consum, joc, pantalles o una altra conducta que comença a ocupar massa espai.
L’entitat ofereix escolta, orientació i acompanyament confidencial, informació sobre recursos i derivació quan cal, així com grups d’ajuda mútua per a persones afectades i per a familiars i entorn. Aquesta tasca complementa, no substitueix, l’atenció sanitària, psicològica o psiquiàtrica.
A Andorra, el SAAS disposa del Centre Comunitari de Salut Mental i Addiccions i d’una àrea infantojuvenil. Per a adolescents també existeix la Consulta Ràpida per a Adolescents en Crisi (CRAC), d’accés gratuït i espontani en l’horari publicat pel SAAS.
Abans de dir «problemàtic», podem provar una pregunta més útil: què necessita aquesta persona per estar més segura, més compresa i amb més capacitat de decidir?
Perquè prevenir no és definir algú pel risc. És ajudar-lo a construir protecció. I trencar l’estigma comença, moltes vegades, quan deixem de preguntar «què és aquesta persona?» i comencem a preguntar «què li està passant i què necessita?».
Dades rellevants
Autisme - estimació mundial
L’OMS estima que, el 2021, aproximadament 1 de cada 127 persones tenia autisme. És una estimació mundial; no s’ha d’utilitzar com a prevalença d’Andorra.
Diversitat de necessitats
L’OMS destaca que les capacitats i necessitats de les persones autistes varien i poden evolucionar amb el temps; el suport comunitari, l’accessibilitat i la inclusió formen part de la resposta.
Diagnòstic de TDAH
Els CDC indiquen que diagnosticar el TDAH és un procés de diversos passos i que no existeix una prova única. Altres problemes, com el son o l’ansietat, poden produir manifestacions semblants.
TDAH, estigma i consum
NICE recomana parlar, després del diagnòstic de TDAH, tant de l’estigma i l’etiquetatge com de les adaptacions ambientals i del risc augmentat de consum problemàtic o automedicació. Risc augmentat no vol dir inevitabilitat.
TDAH en poblacions amb trastorn per ús de substàncies
Una metaanàlisi de 2023 (31 estudis) va estimar una prevalença de TDAH del 21% entre persones de mostres clíniques amb trastorn per ús de substàncies. No és la proporció de persones amb TDAH que desenvolupen addicció i no és una dada d’Andorra.
Neurodivergència
NHS England assenyala que «neurodivergència» no té una definició clínica nacional o internacional acceptada i no forma part dels manuals diagnòstics; és un terme d’ús evolutiu i contextual.
Prevenció basada en vulnerabilitat
L’EUDA diferencia prevenció universal, selectiva i indicada segons el nivell de vulnerabilitat i posa el focus en desenvolupament positiu, habilitats i entorns, no només en advertiments sobre drogues.
Andorra - recurs sanitari
El SAAS disposa de Salut Mental i Addiccions, consultes infantojuvenils (871 179), UCA (871 105) i la CRAC per a adolescents en crisi, segons la informació oficial consultada el setembre de 2026.
Preguntes freqüents
Què és la neurodivergència?
És un terme no mèdic utilitzat per descriure formes de desenvolupament o processament neurològic diferents del que socialment es considera majoritari. Pot incloure autisme, TDAH, dislèxia, dispraxia o Tourette, entre altres perfils, segons el context.
Neurodivergència és un diagnòstic?
No. No existeix una categoria clínica única anomenada «neurodivergència». TDAH i autisme, en canvi, sí que tenen criteris diagnòstics específics i requereixen valoració professional.
Tenir TDAH significa tenir més risc d’addicció?
Algunes guies clíniques reconeixen un risc augmentat de consum problemàtic o automedicació en determinades persones amb TDAH. Això no significa que totes les persones amb TDAH desenvolupin una addicció. El risc depèn de múltiples factors personals, socials i ambientals.
L’autisme equival a tenir risc d’addicció?
No. L’autisme és molt heterogeni i no determina per si mateix una trajectòria addictiva. Qualsevol valoració del risc ha de considerar la persona, el context, el malestar, els suports i les conductes concretes, no només el diagnòstic.
Adaptar la prevenció és abaixar el llistó?
No. Adaptar significa fer la informació accessible: llenguatge clar, exemples concrets, suport visual, menys càrrega sensorial, més temps de processament o formes alternatives de participar. El missatge preventiu pot mantenir la mateixa exigència.
La medicació prescrita per al TDAH és el mateix que el mal ús d’estimulants?
No. L’ús terapèutic prescrit i supervisat és diferent del mal ús, que implica prendre una dosi o un medicament fora de la indicació clínica. La NIDA diferencia explícitament l’ús mèdic del mal ús de medicació prescrita. Qualsevol tractament s’ha de decidir i monitorar amb professionals sanitaris.
Quan convé demanar orientació?
Quan un consum, joc, pantalla o altra conducta genera pèrdua de control, conflictes repetits, deteriorament del son, aïllament, afectació acadèmica o laboral, despesa, malestar emocional o quan la família no sap com abordar la situació. No cal esperar que sigui extrema.
Projecte Vida diagnostica TDAH o autisme?
No. Projecte Vida ofereix orientació i acompanyament en addiccions i conductes que preocupen, i pot informar o derivar cap als recursos sanitaris adequats. L’avaluació diagnòstica correspon als serveis i professionals competents.
Recursos de Projecte Vida
Projecte Vida ofereix un espai d’escolta, orientació i acompanyament confidencial per a les persones que viuen una addicció i per al seu entorn. També facilita informació sobre els recursos disponibles, orienta en els passos següents, ofereix accés als grups d’ajuda mútua i pot derivar cap als serveis adequats quan la situació ho requereix.
Acompanyament individual i orientació inicial.
Suport a familiars, parelles i persones de l’entorn.
Grups d’ajuda mútua gratuïts i confidencials.
Grup específic per a dones.
Taller de prevenció de recaigudes.
Arrels de Vida, hort comunitari terapèutic.
Activitats i acompanyament al Centre Penitenciari.
Informació, sensibilització i lluita contra l’estigma.
Recurs sanitari especialitzat a Andorra
Unitat de Conductes Addictives (UCA) del SAAS:
Equip multidisciplinari per donar informació i assistència a persones amb conductes addictives i suport als familiars. Ofereix tractament mèdic, psicològic i social, teràpies individuals i grupals, hospital de dia i altres modalitats assistencials.
Telèfon UCA: (+376) 871 105
Fonts consultades
DOCUMENTACIÓ INTERNA DE CAMPANYA UTILITZADA
Ser diferent no és ser menys» i sistema d’etiquetes visuals. Presentació de campanya - objectius: posar la persona al centre, reduir el pes de les etiquetes i facilitar la petició d’ajuda sense por al judici.
Organització Mundial de la Salut (OMS) · Autisme · 17/09/2025
Fitxa oficial sobre diversitat de necessitats, suport, estigma i estimació mundial (1 de cada 127 persones el 2021).
Centres per al Control i la Prevenció de Malalties (CDC) · Diagnosticació del TDAH · actualitzat 30/07/2026
Font sanitària oficial sobre el procés diagnòstic del TDAH i l’absència d’una prova única.
Institut Nacional per a l’Excel·lència en Salut i Atenció (NICE) · Trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat: diagnòstic i gestió
Guia clínica sobre informació postdiagnòstic, estigma, adaptacions ambientals, condicions coexistents i risc de consum problemàtic/automedicació.
Agència de la Unió Europea sobre Drogues (EUDA) · Conjunt d'eines de prevenció
Marc europeu de prevenció basada en ciència: prevenció universal, selectiva i indicada i desenvolupament positiu de joves.
El Servei Nacional de Salut (NHS) Anglaterra · Informe del grup de treball independent del TDAH: Part 2
Glossari oficial sobre neurodiversitat/neurodivergència, terminologia i absència d’una definició clínica internacionalment acceptada.
Institut Nacional sobre l’Abús de Drogues (NIDA) · Inutilització indeguda de drogues de prescripció / informació del TDAH
Diferencia el tractament prescrit del mal ús de medicació i contextualitza els estimulants prescrits per al TDAH.
Rohner et al. · Prevalença del TDAH entre les poblacions de Trastorn d'Ús de Substàncies · 2023
Metaanàlisi de 31 estudis: estima un 21% de TDAH en poblacions clíniques amb trastorn per ús de substàncies; la dada no descriu el risc individual de les persones amb TDAH.
SAAS · Salut Mental i Addiccions
Informació oficial sobre serveis de salut mental i addiccions a Andorra.
SAAS · Consulta ràpida per a adolescents en crisi (CRAC)
Informació oficial específica sobre la CRAC, gratuïta i de demanda espontània, i el seu horari vigent publicat.
SAAS · Centre Comunitari de Salut Mental i Addiccions
Telèfons oficials d’adults, infantojuvenil i Unitat de Conductes Addictives.
Projecte Vida · El TDAH no és una excusa
Context editorial local sobre TDAH, estigma, responsabilitat, vulnerabilitat i prevenció.
Projecte Vida · Trenca l’estigma
Context de la campanya, objectius, recursos i dades de contacte actuals de l’entitat.
ABANS DE DEFINIR, PREGUNTEM QUÈ NECESSITA.
Si un consum o una conducta et preocupa - en tu o en una persona del teu entorn - no cal esperar que la situació sigui extrema. Una primera conversa pot servir per entendre què està passant, revisar riscos i trobar el recurs més adequat.
💚 Vols saber com et podem acompanyar?
Contacta amb Projecte Vida
WhatsApp: (+376) 661 707
Correu electrònic: projectevidaandorra@gmail.com
També pots reservar directament una primera cita mitjançant l’enllaç de reserva disponible a sota.
💙 Fes-te soci o col·labora: Ajuda'ns a seguir transformant vides i a reduir l'estigma de les addiccions a Andorra.
Comentaris