L'estigma ofega: Normalitzar no sempre significa que sigui saludable
- Erika Garcia Martinez
- Jul 31
- 9 min de lectura
Actualitzat: Aug 8
Hi ha una diferència important entre normalitzar que es parli de les addiccions i normalitzar conductes que ja estan generant malestar o conseqüències.
Normalitzar que una persona pugui explicar el que li passa, demanar ajuda, accedir a un tractament o parlar d’una recaiguda sense ser humiliada és necessari. Contribueix a trencar el silenci i facilita la recuperació.
En canvi, normalitzar frases com «tothom ho fa», «no és per a tant», «només passa els caps de setmana», «encara treballa, per tant ho controla» o «ja se li passarà» pot fer que els primers senyals d’alarma quedin ocults.
Una conducta no és saludable simplement perquè sigui freqüent, compartida o socialment acceptada. El que cal observar és quin espai ocupa, quina funció compleix i quin impacte té en la salut, les relacions, les responsabilitats, l’economia, el benestar emocional i el projecte de vida.
El document base de la campanya L’estigma ofega explica que l’estigma no només existeix en les mirades i els comentaris de l’entorn. També pot convertir-se en una veu interior que repeteix: «No valc prou», «és culpa meva», «no mereixo ajuda» o «ja he fallat massa vegades». Aquest procés és l’autoestigma, una de les formes més silencioses amb què el judici pot dificultar la recuperació.
La paradoxa: normalitzem la conducta i jutgem la persona
En moltes societats, algunes conductes potencialment addictives estan profundament integrades en la vida quotidiana. El consum d’alcohol pot formar part de celebracions, trobades socials o espais laborals. Les apostes es presenten com a entreteniment. Les compres digitals estan disponibles les vint-i-quatre hores. Les pantalles i les xarxes socials ocupen bona part del temps diari.
Aquesta presència constant pot reduir la percepció del risc. Si una conducta és habitual al nostre voltant, pot semblar menys preocupant. Però la freqüència social no elimina les conseqüències individuals.
L’Organització Mundial de la Salut assenyala que les normes socials i culturals, la disponibilitat i el context influeixen en els patrons de consum d’alcohol i en els danys associats. També recorda que fins i tot nivells baixos de consum poden comportar algun risc, encara que la major part dels danys es concentri en patrons intensius o continuats.
La paradoxa apareix quan una societat afavoreix, banalitza o comercialitza una conducta, però després culpa exclusivament la persona quan aquesta perd el control o comença a patir-ne les conseqüències.
Primer diem que «és normal». Després, quan apareix el problema, diem que «li falta voluntat».
Aquesta contradicció no ajuda a prevenir. Tampoc ajuda a recuperar-se.
Funcionar aparentment no significa estar bé
Una addicció no sempre es manifesta de manera visible. No totes les persones perden immediatament la feina, trenquen totes les relacions o deixen de complir les seves responsabilitats.
Hi ha persones que continuen treballant, estudiant, cuidant la família o mantenint una vida social mentre, internament, dediquen cada vegada més temps i energia a ocultar, justificar o sostenir una conducta.
Els CDC recorden que molts trastorns per consum de substàncies són lluites ocultes. Algunes persones poden continuar complint compromisos personals i laborals durant un temps, tot i experimentar malestar, pèrdua de control o conseqüències creixents.
Per això, «encara funciona» no és un criteri suficient per afirmar que tot està bé.
Alguns senyals que poden indicar que una conducta està ocupant massa espai són:
Pensar-hi constantment o organitzar el dia al seu voltant.
Necessitar augmentar-ne la freqüència, la intensitat o la despesa.
Perdre la noció del temps o superar repetidament els límits previstos.
Deixar de fer activitats que abans eren importants.
Ocultar, minimitzar o mentir sobre el que està passant.
Sentir irritació, ansietat o malestar quan no es pot realitzar la conducta.
Continuar malgrat els conflictes, les conseqüències econòmiques o el deteriorament de la salut.
Intentar reduir-la o abandonar-la repetidament sense aconseguir-ho.
Cap d’aquests indicadors, de manera aïllada, permet establir un diagnòstic. Sí que poden ser motius suficients per aturar-se, revisar el que està passant i consultar un recurs especialitzat.
Com ofega l’estigma?
L’estigma apareix quan una persona deixa de ser vista en tota la seva complexitat i queda reduïda al consum, al diagnòstic, a una recaiguda o al pitjor moment de la seva vida.
Es manifesta en etiquetes, bromes, rebuig, discriminació laboral, males respostes sanitàries, culpabilització familiar o llenguatge deshumanitzador. També pot aparèixer de manera més subtil: evitar parlar del tema, tractar la persona amb desconfiança permanent o considerar que ja no és capaç de prendre decisions.
Quan aquests missatges es repeteixen, la persona pot començar a interioritzar-los. El pensament ja no és només «em jutjaran», sinó «potser tenen raó».
Les revisions científiques sobre estigma i trastorns per consum de substàncies relacionen l’estigma percebut i l’autoestigma amb una menor disposició a buscar tractament, més ocultació, pitjor autoestima i dificultats per mantenir-se vinculada als processos de recuperació. L’efecte no és idèntic en totes les persones, però l’evidència mostra una relació negativa entre l’autoestigma i diversos resultats de recuperació.
L’estigma ofega perquè:
Fa que la persona amagui el que li passa.
Augmenta la vergonya i la culpa.
Retarda la demanda d’ajuda.
Afavoreix l’aïllament.
Dificulta parlar amb sinceritat durant el tractament.
Pot fer que una recaiguda es visqui com una sentència definitiva.
Redueix l’esperança de canvi.
Fa que algunes situacions discriminatòries acabin semblant «normals».
No és només un problema emocional. És una barrera social, sanitària i comunitària.
Desestigmatitzar no és banalitzar
Trencar l’estigma no significa negar les conseqüències d’una addicció. Tampoc significa justificar qualsevol conducta, eliminar els límits o fingir que no hi ha riscos.
Una mirada no estigmatitzadora pot reconèixer simultàniament dues realitats:
La conducta pot estar provocant un dany greu. La persona continua mereixent dignitat, ajuda i oportunitats per recuperar-se.
Responsabilitat i culpa no són el mateix.
La responsabilitat permet reconèixer el problema, reparar danys, acceptar límits, participar en el tractament i prendre decisions diferents. La culpa estigmatitzadora, en canvi, converteix la dificultat en una identitat: «soc un desastre», «soc una mala persona», «no tinc remei».
Les addiccions són problemes de salut complexos i tractables. No es poden explicar únicament per una falta de voluntat. Poden intervenir factors biològics, psicològics, familiars, socials, ambientals i estructurals. Els tractaments poden incloure intervencions psicològiques, socials, mèdiques o farmacològiques, segons la conducta, la substància i les necessitats de cada persona.
Acompanyar no significa permetre-ho tot. Significa posar límits sense humiliació, protegir-se sense deshumanitzar i facilitar l’accés a l’ajuda sense convertir el càstig en l’única resposta. Aquesta idea també ocupa un lloc central en el document L’estigma ofega.
El llenguatge pot ocultar o obrir una porta
Les paraules influeixen en la manera com interpretem una situació i en com una persona es veu a si mateixa.
No és el mateix dir: «És un addicte.»
que dir: «És una persona que conviu amb una addicció.»
No és el mateix afirmar: «Ha tornat a fallar.»
que explicar: «Ha tingut una recaiguda i cal revisar el suport o el pla de tractament.»
Tampoc és el mateix dir: «No vol canviar.»
que preguntar: «Quines barreres, pors o necessitats estan dificultant el canvi?»
El NIDA i els CDC recomanen utilitzar un llenguatge centrat en la persona i evitar termes que identifiquin algú exclusivament amb el trastorn. Aquest canvi redueix el biaix, protegeix la dignitat i pot facilitar una comunicació més segura amb els recursos sanitaris i socials.
Què hauríem de normalitzar?
No hauríem de normalitzar el patiment, la pèrdua de control o les conseqüències. Sí que podem normalitzar respostes que protegeixin la salut:
Normalitzar parlar-ne abans que el problema creixi
No cal esperar a «tocar fons». Demanar orientació davant dels primers dubtes pot ajudar a prevenir conseqüències més greus.
Normalitzar la demanda d’ajuda
Consultar un servei no obliga a iniciar un tractament concret. Pot ser simplement una primera conversa per entendre millor el que està passant.
Normalitzar que la recuperació no sempre sigui lineal
Una recaiguda no anul·la tot el camí recorregut. És un senyal que cal analitzar, revisar i abordar, no una justificació per humiliar o excloure.
Normalitzar els límits saludables
Acompanyar no significa assumir totes les conseqüències, controlar constantment o abandonar les pròpies necessitats. Les famílies també poden requerir orientació i suport.
Normalitzar l’ajuda entre iguals
Compartir experiències amb persones que han viscut situacions semblants pot reduir l’aïllament i reforçar l’esperança. El suport entre iguals complementa, però no substitueix, l’atenció professional. SAMHSA destaca que les persones amb experiència de recuperació poden oferir comprensió, orientació i suport a altres persones que travessen processos semblants.
El que és habitual també es pot revisar
Que una conducta formi part de la cultura, del grup d’amistats o de la rutina familiar no impedeix preguntar-nos si continua sent compatible amb el benestar.
Podem preguntar-nos:
Ho faig perquè ho decideixo o perquè sento que ho necessito?
Puc parar sense experimentar un malestar intens?
Estic ocultant-ne la freqüència, la despesa o les conseqüències?
Ha desplaçat activitats, persones o responsabilitats importants?
Continuo fent-ho tot i saber que em perjudica?
Em fa por explicar-ho per com em poden jutjar?
Necessito ajuda, però sento que no la mereixo?
Respondre afirmativament a alguna d’aquestes preguntes no converteix ningú en una etiqueta. Pot ser una invitació a escoltar-se i buscar una mirada externa, segura i especialitzada.
Normalitzar la conversa no significa normalitzar el dany.
Trencar l’estigma tampoc significa negar el problema. Significa crear les condicions perquè pugui ser reconegut i abordat abans, amb menys por, menys vergonya i més possibilitats de recuperació.
Dades destacades
400 milions de persones de 15 anys o més vivien amb un trastorn per ús d’alcohol segons les estimacions mundials de l’OMS basades en dades de 2019. D’aquestes, aproximadament 209 milions vivien amb dependència de l’alcohol.
Als països amb dades disponibles, la proporció de persones amb trastorns per ús d’alcohol que estaven en contacte amb serveis de tractament variava entre menys de l’1% i un màxim del 14%.
El World Drug Report 2025 de l’UNODC va estimar que només una de cada dotze persones amb trastorns per consum de drogues havia rebut algun tipus de tractament.
Els CDC adverteixen que l’estigma fa més difícil que les persones amb trastorns per consum de substàncies demanin i rebin ajuda.
Preguntes freqüents
Normalitzar una addicció ajuda a reduir l’estigma?
Cal diferenciar entre normalitzar la conversa i normalitzar el dany. Parlar-ne sense judicis, demanar ajuda o accedir a tractament redueix l’estigma. Minimitzar la pèrdua de control o les conseqüències pot retardar la intervenció.
Com puc saber si una conducta habitual està començant a ser problemàtica?
Cal observar-ne l’impacte. Pot ser preocupant quan ocupa cada vegada més temps, provoca conflictes, desplaça altres activitats, genera ocultació o continua malgrat les conseqüències. Una valoració professional pot ajudar a entendre la situació.
Què és l’autoestigma?
És la interiorització dels prejudicis socials. La persona comença a aplicar-se les etiquetes que ha escoltat i pot arribar a creure que no val prou, que no mereix ajuda o que no podrà recuperar-se.
Trencar l’estigma significa no responsabilitzar la persona?
No. Significa diferenciar responsabilitat de culpabilització. La persona pot assumir decisions, reparar danys i participar activament en la recuperació sense ser humiliada ni reduïda al diagnòstic.
Es pot tenir una addicció i continuar treballant o estudiant?
Sí. Algunes persones mantenen responsabilitats durant molt de temps mentre oculten el patiment o les conseqüències. El funcionament aparent no descarta l’existència d’un problema.
Una recaiguda significa que el tractament ha fracassat?
No necessàriament. Pot indicar que cal revisar desencadenants, necessitats, suports o el pla de tractament. No anul·la els avenços anteriors ni elimina la possibilitat de continuar recuperant-se.
Com pot ajudar la família sense controlar ni permetre-ho tot?
Pot escoltar, informar-se, posar límits clars, evitar la humiliació, facilitar l’accés als recursos i demanar orientació per a ella mateixa. Acompanyar no significa carregar sola amb tota la situació.
Fonts consultades
Projecte Vida Andorra. L’estigma ofega: autoestigma, addiccions i dret a recuperar-se. Document base de la campanya utilitzat per desenvolupar la relació entre judici social, autoestigma, ocultació, dificultats per demanar ajuda, llenguatge, famílies i recuperació.
Organització Mundial de la Salut. Alcohol — Fitxa informativa.
Font utilitzada per contextualitzar els riscos del consum d’alcohol, la influència de les normes socials, la magnitud dels trastorns per ús d’alcohol i la baixa cobertura del tractament.
Font utilitzada per contextualitzar la càrrega mundial dels trastorns per ús de substàncies i la necessitat d’ampliar l’accés a serveis de qualitat.
United Nations Office on Drugs and Crime. World Drug Report 2025.
Font utilitzada per contextualitzar la bretxa mundial de tractament en els trastorns per consum de drogues.
Centers for Disease Control and Prevention. Stigma: Beyond the Numbers.
Font utilitzada per explicar com l’estigma dificulta l’accés a l’ajuda i la importància d’una mirada centrada en la persona.
National Institute on Drug Abuse. Words Matter: Terms to Use and Avoid When Talking About Addiction.
Font utilitzada per fonamentar l’ús de llenguatge centrat en la persona i evitar expressions que reforcin l’estigma.
Font utilitzada per explicar el valor de l’ajuda entre iguals com a complement de l’atenció professional.
Revisió utilitzada per descriure les formes d’estigma social, anticipat, experimentat i interioritzat en els trastorns per consum de substàncies.
Revisió utilitzada per analitzar la relació entre estigma, autoestigma i decisions de buscar tractament.
No cal esperar que la situació empitjori
Si una conducta està ocupant massa espai a la teva vida, si cada vegada et costa més controlar-la o si la vergonya i la por al judici t’impedeixen parlar-ne, pots demanar orientació.
A Projecte Vida trobaràs un espai d’escolta i acompanyament sense etiquetes. També oferim suport a les famílies i espais d’ajuda entre iguals.
No ets la teva addicció. No ets el teu pitjor moment. Demanar ajuda és un acte de responsabilitat i cura.
Contacta amb Projecte Vida
WhatsApp: (+376) 661 707
Correu electrònic: projectevidaandorra@gmail.com
També pots reservar directament una primera cita mitjançant l’enllaç de reserva disponible a sota.
Comentaris