Totes les entrades del blog

El mite de la copa de vi saludable travessa la història, la ciència i la vida quotidiana. Pel Dia Mundial de la Salut Mental, el revisem amb perspectiva de gènere i eines de prevenció i reducció de danys, sense culpa ni estigma.

L’edatisme i l’estigma de l’addicció poden acumular-se i dificultar que una persona gran demani ajuda. Aquesta segona part de «L’estigma frena» posa el focus en la doble discriminació, la dignitat, l’autonomia i el dret a recuperar-se a qualsevol edat.

Prevenir no és només disposar de recursos quan arriba una crisi. També és detectar abans, facilitar una porta d’entrada clara i donar eines a les persones i a les famílies perquè puguin demanar orientació a temps. L’article d’opinió publicat a Altaveu obre aquest debat, que contextualitzem amb dades i recursos d’Andorra.

L’estigma sovint ens fa mirar només la conducta: què consumeix una persona, quant juga o quantes hores passa davant d’una pantalla. Però darrere d’una addicció també hi pot haver històries de trauma, maltractament, negligència, violència, pèrdues o altres experiències adverses. Aquesta entrada resumeix l’article d’opinió «L’Estigma Oculta» i contextualitza les seves dades amb evidència científica, recordant una idea essencial: el trauma pot augmentar la vulnerabilitat, però n

Passar moltes hores amb el mòbil, les xarxes o els videojocs no és suficient per parlar d’addicció. La ciència posa el focus en la pèrdua de control, el deteriorament funcional, la flexibilitat i els mecanismes d’aprenentatge i recompensa que poden afavorir la repetició.

Pantalles, xarxes i videojocs formen part de la vida social dels joves. Quan la preocupació es converteix en etiqueta, podem deixar de veure què hi ha darrere de la conducta. L’article explica com observar senyals de pèrdua de control, preservar el vincle i demanar orientació sense culpabilitzar.

La futura llei del tabac pot canviar la manera com Andorra exposa i promociona la nicotina. Què implica per als joves, la salut mental i les famílies?

Quan una addicció entra en una família, el dolor pot transformar-se en culpa, silenci i distància. Aquest article explica, des de l’evidència i l’experiència comunitària, per què posar límits no és jutjar i com l’acompanyament també ha d’incloure les famílies.

Una persona pot complir, produir i sostenir una trajectòria professional mentre conviu amb una addicció o un procés de recuperació. El problema s’agreuja quan la por al judici obliga a callar. Aquesta peça analitza com l’estigma laboral afecta la salut, la demanda d’ajuda i les oportunitats, i què poden fer els entorns de treball per protegir la dignitat.

Les addiccions no desapareixen quan arribem als 65 anys. A Andorra, una població cada vegada més envellida obliga a mirar també l’alcohol, els hipnosedants, els analgèsics i altres conductes de risc en la vellesa. Aquesta entrada contextualitza la tribuna d’Eva Tenorio publicada a Diari d’Andorra i explica per què l’estigma, la solitud i la confusió amb símptomes de l’envelliment poden retardar la detecció i l’ajuda.

Quan una addicció entra a casa, la preocupació pot convertir-se en vigilància constant. Aquest relat compost explica què passa quan tota una vida comença a organitzar-se al voltant del consum d’una altra persona, i com recuperar límits, suport i espais propis sense deixar d’acompanyar.

Algunes professions carreguen un pes invisible. Analitzem com l’estrès, els torns, la fatiga i la cultura del silenci poden formar part del context de les addiccions i el craving, i què poden fer persones, empreses i comunitat per prevenir i acompanyar.

El craving pot ser molt intens, però no és una ordre. Identificar què passa, regular l’activació i activar suport pot ajudar a travessar el moment.

El craving és un desig o impuls intens que pot aparèixer en un procés de canvi o recuperació. Entendre què l’activa, com funciona i quines respostes poden ajudar permet guanyar marge sense confondre’l amb una recaiguda.

L’estigma confon quan transforma una addicció en una identitat, una recaiguda en un fracàs o la necessitat d’ajuda en debilitat. Desmuntem mites i posem la persona al centre.

Demanar ajuda pot generar molts dubtes. Expliquem què pot passar en una primera conversa amb Projecte Vida, què no cal preparar, quins recursos hi ha i com pot ser el següent pas.

La por al judici pot fer que una persona amagui el que li passa i trigui més a demanar ajuda. Expliquem com actua l’autoestigma i com escoltar sense jutjar pot obrir una porta a la recuperació.

Entendre el TDAH no és justificar les conseqüències d’un consum o d’una conducta. És identificar dificultats, autoestigma i necessitats de suport per intervenir abans, millor i sense judicis.

Hi ha conductes que es tornen habituals, socialment acceptades o fàcils de justificar. Però que una realitat estigui normalitzada no significa que sigui saludable. Alhora, jutjar les persones que desenvolupen una addicció no prevé el problema: el fa més invisible, augmenta la vergonya i dificulta la recuperació.

La quantitat i la freqüència són importants, però no expliquen tota la situació. Un consum comença a generar problemes quan afecta la salut, les relacions, les responsabilitats, les decisions o el benestar. Aprèn a identificar les diferències entre ús, ús de risc, consum problemàtic i trastorn addictiu, i descobreix per què no cal esperar a tocar fons per demanar ajuda.