Com comença realment una addicció? El que diu la ciència i el que vivim cada dia
- Erika Garcia Martinez
- Jul 14
- 13 min de lectura
Actualitzat: Jul 30
Quan pensem en una addicció, sovint imaginem el moment en què el problema ja s’ha fet visible: conflictes familiars, dificultats econòmiques, absentisme laboral, afectacions sobre la salut o una sensació evident de pèrdua de control.
Però una addicció no acostuma a començar aquí.
Normalment, comença molt abans, de manera progressiva i gairebé imperceptible. Pot iniciar-se amb una experiència que ofereix alguna cosa que la persona necessita en aquell moment: plaer, alleujament, energia, desconnexió, seguretat o sentiment de pertinença.
Això no significa que totes les addiccions neixin d’un trauma ni que darrere de cada consum hi hagi necessàriament una ferida profunda. La ciència identifica motivacions inicials molt diverses: sentir-se bé, deixar de sentir-se malament, rendir més, experimentar per curiositat o adaptar-se a un grup.
Algunes persones comencen a consumir en un context recreatiu. D’altres ho fan per dormir, reduir l’ansietat, suportar el dolor, aguantar un ritme laboral exigent o sentir-se menys soles.
El punt de partida pot ser molt diferent, però sovint hi ha un element comú: aquella substància o conducta compleix una funció.
Una addicció no acostuma a començar quan apareixen les conseqüències. Sovint comença quan una conducta sembla oferir una solució ràpida a una necessitat.
El cervell aprèn d’allò que sembla funcionar
Quan una substància o una conducta produeix una recompensa ràpida, el cervell n’aprèn l’associació.
Si després de beure una persona se sent més desinhibida, si després de consumir cànnabis nota que disminueix temporalment la intensitat dels pensaments o si una aposta li proporciona excitació i una pausa dels problemes, augmenta la probabilitat de repetir aquella experiència.
Aquest aprenentatge no és una prova de debilitat moral. És un mecanisme humà bàsic: tendim a repetir les conductes que ens proporcionen plaer o que redueixen el malestar.
Amb el temps, determinats llocs, persones, emocions o moments del dia poden convertir-se en senyals que activen el desig de tornar a consumir o repetir aquella conducta.
Una persona pot començar associant l’alcohol a les trobades socials, el joc en línia a les nits de soledat o la medicació a la possibilitat de desconnectar després d’un dia difícil. A mesura que aquestes associacions es repeteixen, la conducta pot automatitzar-se.
Progressivament, allò que al principi era una elecció ocasional pot començar a ocupar més espai. Ja no es consumeix únicament per sentir plaer, sinó també per evitar la irritabilitat, l’angoixa, el buit o el malestar que apareixen quan no es pot repetir l’experiència.
La recerca científica mostra que l’exposició repetida pot produir canvis en els circuits cerebrals relacionats amb la recompensa, l’aprenentatge, l’estrès, la presa de decisions i l’autocontrol. Això ajuda a entendre per què, quan el problema està consolidat, dir a algú que «simplement ho deixi» acostuma a ser insuficient.
Consumir no és automàticament tenir una addicció
És important diferenciar entre experimentar, mantenir un consum ocasional, presentar un consum de risc, desenvolupar un consum problemàtic i tenir un trastorn addictiu.
No totes les persones que consumeixen una substància desenvolupen dependència. Tampoc totes les persones exposades als mateixos factors evolucionen de la mateixa manera.
Parlem d’addicció quan existeixen dificultats persistents per controlar la conducta, aquesta adquireix una prioritat creixent i es manté malgrat les conseqüències negatives.
La persona pot intentar reduir-la o abandonar-la sense aconseguir-ho. També pot començar a dedicar-hi més temps del previst, abandonar activitats importants, ocultar informació al seu entorn o continuar encara que apareguin problemes de salut, econòmics, laborals o familiars.
Aquesta distinció és important perquè evita dos errors freqüents: banalitzar els riscos o convertir qualsevol consum en una condemna.
Ni tots els consums són iguals ni totes les persones necessiten la mateixa intervenció. Una prevenció eficaç ha d’avaluar la freqüència, la intensitat, el context, la funció que compleix la conducta i les conseqüències que està generant.
Per què unes persones desenvolupen una addicció i d’altres no?
No existeix una causa única.
El risc apareix per la interacció entre factors biològics, psicològics, socials i ambientals. Entre aquests factors hi poden influir:
La predisposició genètica.
L’edat d’inici del consum.
L’etapa del desenvolupament.
La impulsivitat.
Les dificultats de regulació emocional.
Els problemes de salut mental.
Les experiències traumàtiques.
L’estrès sostingut.
El dolor crònic.
L’aïllament o la soledat.
La precarietat econòmica.
Les dinàmiques familiars.
La pressió del grup.
La disponibilitat de les substàncies.
La normalització cultural del consum.
Cap d’aquests elements determina per si sol que una persona desenvolupi una addicció. Parlar de factors de risc no significa parlar d’un destí inevitable, sinó de circumstàncies que poden augmentar la probabilitat que aparegui un problema.
També existeixen factors protectors que poden reduir aquest risc: vincles segurs, suport familiar i comunitari, competències emocionals, connexió amb l’escola o la feina, alternatives de lleure, sentiment de pertinença i accés a serveis d’orientació i ajuda.
Per això, la prevenció no pot limitar-se a dir «no consumeixis».
La prevenció basada en l’evidència treballa les habilitats personals i socials, reforça les famílies, promou entorns educatius segurs, crea comunitats més protectores i redueix l’exposició a situacions de risc.
També té en compte que les necessitats preventives no són les mateixes per a tota la població. Algunes persones necessiten informació general; d’altres requereixen intervencions específiques perquè ja acumulen diversos factors de vulnerabilitat.
Prevenir no és només advertir sobre les conseqüències. També és construir vincles, habilitats, oportunitats i entorns que protegeixin.
Addiccions a Andorra: què ens diuen les dades?
L’Enquesta nacional de salut d’Andorra 2024, elaborada a partir d’una mostra de 904 persones, situa el consum d’alcohol entre els indicadors de salut que cal millorar.
Segons els resultats recollits a l’article original, el 12% dels homes i el 6% de les dones es trobaven dins de la categoria de consum de risc. La dada era especialment rellevant entre la població jove: en la franja de 15 a 24 anys, el consum de risc arribava al 18,2%, tant en homes com en dones.
Aquestes dades obliguen a superar alguns estereotips.
El risc no afecta únicament homes adults, persones socialment excloses o casos amb un deteriorament molt visible. També pot estar present en persones joves que estudien, treballen, fan esport i mantenen una vida aparentment normal.
Precisament, la normalització social de l’alcohol pot dificultar que se’n percebin els primers senyals d’alerta. Quan una substància forma part de celebracions, trobades, festes i rutines socials, pot resultar més difícil identificar el moment en què el consum deixa de ser ocasional i comença a generar problemes.
La mateixa enquesta detecta malestar emocional en el 35,2% de les dones i en el 22,3% dels homes. Aquestes dades no demostren que el malestar provoqui directament una addicció, però evidencien que les polítiques de salut mental i les polítiques sobre consum no es poden plantejar de manera completament separada.
Quan una persona no disposa d’eines, suport o espais segurs per gestionar el que sent, qualsevol recurs que prometi un alleujament immediat pot adquirir més importància.
L’enquesta també mostra diferències entre homes i dones en els consums declarats durant els trenta dies anteriors. Entre els homes destaquen el cànnabis i els tranquil·litzants, mentre que entre les dones els tranquil·litzants ocupen el primer lloc.
Aquestes xifres no permeten determinar automàticament si existia prescripció mèdica, ús inadequat o dependència. No obstant això, assenyalen la necessitat d’observar el consum de medicació, el dolor i el malestar emocional des d’una perspectiva de gènere.
El que veiem cada dia a Projecte Vida
Les dades de Projecte Vida corresponents al primer semestre del 2026 permeten observar com aquesta realitat científica pren forma en l’acompanyament quotidià.
Entre gener i juny, l’entitat va acompanyar 145 persones:
79 van ser ateses en primera persona.
49 eren familiars, parelles o persones de l’entorn.
17 van participar en intervencions al Centre Penitenciari.
Durant aquest període també es van efectuar 151 visites de seguiment. Aquesta dada mostra que l’ajuda no consisteix només en una primera consulta, sinó en la continuïtat del vincle i del procés.
La recuperació necessita temps. També requereix revisar els objectius, adaptar els suports disponibles i acompanyar la persona en els canvis, les dificultats i les possibles recaigudes.
Alcohol, cocaïna i poliaddicció
L’alcohol apareix com la conducta addictiva més freqüent. La memòria registra 93 casos amb presència d’alcohol, equivalents al 72,7% dels expedients analitzats.
En 64 casos era la conducta principal i en 29 formava part d’una situació de poliaddicció.
Aquestes xifres són especialment significatives perquè l’alcohol és legal, accessible i socialment acceptat. Aquesta normalització pot retardar la identificació del problema: sovint no preocupa la substància en si mateixa fins que les conseqüències ja s’han acumulat.
La cocaïna també té una presència rellevant. Projecte Vida va registrar 32 casos durant el primer semestre del 2026, equivalents al 25% del conjunt analitzat.
En set casos era la substància principal i en 25 apareixia associada a altres consums dins d’una situació de poliaddicció. La xifra representa un increment important respecte dels 15 casos registrats durant tot el 2025.
Aquestes dades evidencien que moltes trajectòries no es poden entendre observant una sola substància. Algunes persones combinen alcohol, cocaïna, cànnabis, medicació o altres conductes segons el context, l’estat emocional o l’efecte que busquen en cada moment.
Edat i trajectòries de consum
La franja de 45 a 54 anys és la més representada en la memòria de Projecte Vida, mentre que 16 de les persones ateses tenien més de 55 anys.
Això recorda que les addiccions no són exclusives de la joventut.
Poden consolidar-se durant anys, aparèixer després d’una jubilació, una pèrdua, una malaltia, una ruptura o un canvi vital. També poden romandre ocultes perquè la persona manté aparentment la feina, la família i les seves responsabilitats.
No sempre existeix un deteriorament visible. Algunes persones sostenen durant molt de temps una aparença de normalitat, encara que internament el consum o la conducta ocupin cada vegada més espai.
Com afecten les addiccions les famílies?
Les addiccions no afecten únicament la persona que consumeix o que ha perdut el control sobre una conducta.
De les 49 consultes efectuades per familiars o persones de l’entorn durant el primer semestre del 2026, el 89,8% van ser realitzades per dones: mares, parelles, germanes i altres familiars.
Aquesta dada posa de manifest la feminització de les cures. Sovint són les dones qui busquen informació, sostenen les crisis, protegeixen els fills, assumeixen conseqüències econòmiques i intenten mantenir la família en funcionament.
Acompanyar una persona no significa poder controlar-la ni resoldre-ho tot per ella.
Les famílies també necessiten aprendre a posar límits, diferenciar l’ajuda de la sobreprotecció i recuperar espais propis. Necessiten comprendre què està passant, saber què poden fer i reconèixer quines responsabilitats no els corresponen.
Per això, els grups per a familiars i el suport entre iguals no són un complement menor, sinó una part essencial de la resposta.
Durant el primer semestre, 36 persones van participar regularment en grups d’ajuda mútua. Projecte Vida va organitzar 21 sessions del grup mixt, 35 sessions dels dos grups de dones i sis sessions del grup de famílies.
També es van desenvolupar tallers de prevenció de recaigudes, activitats específiques per a dones i onze sessions de l’hort comunitari Arrels de Vida.
Aquestes activitats responen a una realitat coneguda: la recuperació no consisteix únicament a deixar de consumir.
També implica reconstruir rutines, recuperar vincles, aprendre a tolerar el malestar, trobar sentit, sentir-se útil i tornar a formar part d’una comunitat.
Recuperació, comunitat i acompanyament
Les persones rarament demanen ajuda perquè un dia hagin decidit «tenir una addicció».
Habitualment, arriben quan la solució que havien trobat ha començat a convertir-se en un problema.
Allò que calmava ja no calma prou. Allò que ajudava a socialitzar comença a generar conflictes. Allò que permetia aguantar la jornada acaba afectant el son, l’economia, la salut o els vincles.
També arriben les famílies, sovint cansades i desorientades. Han intentat controlar, discutir, protegir, amenaçar o reparar les conseqüències.
Moltes descobreixen que estimar una persona no significa poder resoldre-ho tot i que acompanyar-la no implica assumir permanentment les seves responsabilitats. Elles també necessiten informació, límits i suport.
Una de les barreres més importants continua sent l’estigma.
La por de ser considerat irresponsable, perillós, feble o incapaç pot portar una persona a ocultar el problema i ajornar la petició d’ajuda.
Per això, el llenguatge importa.
Separar la persona de la conducta no és només una qüestió de paraules. És una manera de facilitar que algú pugui reconèixer una dificultat sense sentir que ha perdut la seva identitat o la seva dignitat.
Una persona no és «una addicta». És una persona que pot estar convivint amb una addicció i que continua tenint capacitats, drets, vincles, responsabilitats i possibilitats de recuperació.
Prevenir i demanar ajuda abans de tocar fons
La prevenció basada en l’evidència no es limita a advertir sobre els perills de les drogues.
Requereix intervencions adaptades a les necessitats de la població, que reforcin les competències personals, els vincles familiars, els entorns educatius i els recursos comunitaris.
Durant el primer semestre del 2026, Projecte Vida va dur a terme cinc intervencions educatives i activitats preventives en centres escolars, va publicar 18 articles d’opinió i va participar en més de 30 aparicions als mitjans de comunicació.
L’entitat també va desenvolupar una activitat continuada al Centre Penitenciari, amb 17 participants i intervencions als mòduls de dones, penats, salut mental i preventius.
Aquest treball comunitari és coherent amb el nou Pla nacional contra les drogodependències, aprovat pel Govern d’Andorra el 2 de juliol del 2025.
El Pla incorpora la corresponsabilitat institucional, la participació de les associacions i la necessitat de coordinar les actuacions dels diferents agents implicats. També planteja la prevenció, l’atenció, la reducció de danys i la reinserció com a àrees complementàries.
Aquesta mirada respon a la realitat: les addiccions no es resolen únicament amb força de voluntat ni només dins d’una consulta.
Calen respostes sanitàries, psicològiques, socials, educatives i comunitàries.
No cal tocar fons per demanar ajuda.
Tampoc és necessari tenir un diagnòstic ni haver-ho perdut tot. El primer pas pot ser reconèixer que alguna cosa ha canviat, parlar-ne amb una persona de confiança, demanar informació o acceptar una primera orientació.
Alguns senyals que poden indicar que convé consultar són:
Pensar constantment en la substància o la conducta.
Tenir dificultats per controlar-ne la freqüència o la durada.
Necessitar augmentar-ne progressivament la quantitat o la intensitat.
Abandonar activitats que abans eren importants.
Ocultar informació o mentir a l’entorn.
Irritar-se quan no es pot consumir o repetir la conducta.
Continuar malgrat els problemes de salut, familiars, laborals o econòmics.
Utilitzar-la principalment per alleujar el malestar emocional.
Com més aviat s’intervé, més possibilitats hi ha d’evitar que la conducta acabi ocupant la resta de la vida.
Entendre com comença realment una addicció no serveix per justificar el dany. Serveix per prevenir-lo millor.
Ens permet substituir la pregunta acusadora —«Per què no ho deixa?»— per preguntes més útils:
Què li aporta aquesta conducta?
Quina necessitat està cobrint?
Què està mantenint el patró?
Quines conseqüències està generant?
Quines alternatives podem construir?
Quin tipus de suport necessita?
Aquí també comença la recuperació: quan deixem de veure únicament el consum i tornem a veure la persona.
No cal esperar que una situació esdevingui insostenible. Demanar informació també és una manera de començar a protegir-se.
Fonts i aportació
National Institute on Drug Abuse: explicació dels processos cerebrals, l’aprenentatge de recompensa i la interacció entre factors de risc i protecció.
Agència de la Unió Europea sobre Drogues: criteris de prevenció científica, comunitària i adaptada als diferents nivells de risc.
Enllaç: https://www.consilium.europa.eu/media/54074/qc0521073esn_002.pdf
Enquesta nacional de salut d’Andorra 2024: dades oficials sobre consum d’alcohol i malestar emocional al Principat.
Pla nacional contra les drogodependències: marc públic andorrà de prevenció, atenció, reducció de danys i coordinació institucional.
Enllaç: https://www.govern.ad/ca/tematiques/salut/temes-de-salut/pla-nacional-contra-les-drogodependencies
Memòria de dades rellevants de Projecte Vida, gener-juny de 2026: dades d’atenció, seguiment, conductes addictives, edats, gènere i consultes familiars.
Enllaç: https://projectevida.com/noticies/alerta-lincrement-consultes-relacionades-laddiccio-cocaina
Memòria d’activitat comunitària de Projecte Vida, gener-juny de 2026: informació sobre grups d’ajuda mútua, tallers, prevenció, sensibilització i intervenció penitenciària.
Enllaç: https://projectevida.com/
Dades rellevants
Una addicció no acostuma a començar quan apareixen les conseqüències, sinó quan una substància o conducta comença a complir una funció emocional.
El 18,2% dels homes i les dones de 15 a 24 anys participants en l’Enquesta nacional de salut d’Andorra presentava un consum d’alcohol de risc.
Projecte Vida va acompanyar 145 persones i va efectuar 151 visites de seguiment durant el primer semestre del 2026.
L’alcohol era present en el 72,7% dels casos analitzats per Projecte Vida.
El 89,8% de les consultes efectuades per familiars o persones de l’entorn van ser realitzades per dones.
La recuperació no consisteix únicament a deixar de consumir: també implica reconstruir rutines, vincles, autoestima i projectes de vida.
Preguntes freqüents
Com comença realment una addicció?
Una addicció acostuma a desenvolupar-se progressivament. Pot començar quan una substància o conducta proporciona plaer, alleujament emocional, energia, desconnexió o sentiment de pertinença. Si l’experiència es repeteix, el cervell pot aprendre a associar-la amb una recompensa o amb la reducció del malestar.
Totes les persones que consumeixen desenvolupen una addicció?
No. Moltes persones poden experimentar o mantenir un consum ocasional sense desenvolupar un trastorn addictiu. El risc depèn de la interacció entre la freqüència, la intensitat, l’edat d’inici, la salut mental, la predisposició individual, el context i els factors de protecció disponibles.
Quina diferència hi ha entre ús ocasional i addicció?
En un ús ocasional, la persona conserva la capacitat de decidir quan, com i quant consumeix. En una addicció apareixen dificultats persistents per controlar la conducta, aquesta adquireix una prioritat creixent i continua malgrat les conseqüències negatives.
Per què el cervell repeteix una conducta addictiva?
El cervell tendeix a repetir les conductes que proporcionen plaer o redueixen el malestar. Amb la repetició, persones, llocs, emocions o moments concrets poden convertir-se en senyals que activen el desig de tornar a consumir o repetir la conducta.
Una addicció és una falta de voluntat?
No. La voluntat pot intervenir en el procés de canvi, però una addicció és un trastorn complex relacionat amb factors cerebrals, psicològics, socials i ambientals. Sovint calen tractament, seguiment, suport comunitari i temps.
Quins factors poden augmentar el risc d’addicció?
Hi poden influir la predisposició genètica, l’inici precoç, la impulsivitat, el malestar emocional, els problemes de salut mental, el trauma, l’estrès, el dolor, la soledat, la precarietat, la pressió social i la normalització del consum.
Cap d’aquests factors determina per si sol que aparegui una addicció.
Quins factors protegeixen davant d’una addicció?
Els vincles segurs, el suport familiar, les habilitats emocionals, la connexió amb l’escola o la feina, les alternatives de lleure, el sentiment de pertinença i l’accés precoç a recursos d’ajuda poden reduir el risc.
L’alcohol pot provocar una addicció encara que sigui legal?
Sí. La legalitat d’una substància no determina el seu potencial addictiu. Precisament, la normalització i l’accessibilitat de l’alcohol poden dificultar que es detecti quan el consum comença a afectar la salut, les relacions, l’economia o el benestar.
Com es pot saber si una conducta està ocupant massa espai?
Alguns senyals són pensar-hi constantment, perdre el control del temps o de la quantitat, abandonar activitats importants, ocultar informació, irritar-se quan no es pot repetir la conducta i continuar malgrat les conseqüències negatives.
Quina relació hi ha entre salut mental i addiccions?
El malestar emocional no provoca automàticament una addicció, però l’ansietat, la depressió, el trauma, l’estrès o la soledat poden augmentar la vulnerabilitat quan una substància o conducta s’utilitza per intentar regular aquestes emocions.
Cal tocar fons abans de demanar ajuda?
No. Es pot demanar orientació quan apareixen els primers dubtes o quan una conducta comença a afectar el descans, les relacions, la feina, els estudis, l’economia o el benestar emocional.
Pot demanar ajuda una família encara que la persona no vulgui fer-ho?
Sí. Els familiars i les persones de l’entorn poden rebre informació, aprendre a establir límits, diferenciar l’ajuda de la sobreprotecció i conèixer els recursos disponibles.
La recuperació consisteix únicament a deixar de consumir?
No. També implica comprendre la funció que complia la conducta, aprendre altres maneres de gestionar el malestar, reconstruir rutines i relacions, recuperar l’autoestima i desenvolupar un projecte de vida amb sentit.
Com pot ajudar Projecte Vida?
Projecte Vida ofereix informació, escolta, orientació i acompanyament confidencial a les persones que conviuen amb una addicció i al seu entorn. També disposa de grups d’ajuda mútua i pot facilitar la derivació als recursos mèdics, psicològics, psiquiàtrics o socials adequats.
Demanar ajuda és començar a protegir-te
Projecte Vida ofereix un espai d’escolta, orientació i acompanyament confidencial per a les persones que conviuen amb una addicció i per al seu entorn.
També pot facilitar informació sobre els recursos disponibles, orientar sobre els passos següents i oferir accés als grups d’ajuda mútua.
Aquesta tasca complementa, però no substitueix, la valoració i el tractament dels serveis mèdics, psicològics, psiquiàtrics o socials.
Contacta amb Projecte Vida
WhatsApp: (+376) 661 707
Correu electrònic: projectevidaandorra@gmail.com
També pots reservar directament una primera cita mitjançant l’enllaç de reserva disponible a sota.
Comentaris