Addiccions: quan demanar ajuda no pot significar perdre la dignitat

Erika Garcia Martinez
Jul 17
13 min de lectura

Actualitzat: Jul 29

Quan una persona decideix demanar ajuda per una addicció, probablement està fent un dels passos més difícils de la seva vida. Sovint ho fa després de mesos o anys de lluita, culpa, por, silenci o de la sensació que ha perdut el control. També ho fan les famílies, que moltes vegades arriben esgotades i amb la desesperació d’haver intentat trobar respostes allà on semblava que encara hi havia esperança.

És precisament en aquest moment de màxima vulnerabilitat quan la societat té una responsabilitat ineludible: garantir que l’ajuda sigui realment ajuda.

Les investigacions obertes durant els darrers mesos sobre diferents recursos privats dedicats al tractament de les addiccions han tornat a posar sobre la taula un debat que, durant massa temps, havia quedat relegat a converses privades o a testimonis aïllats.

Sense entrar en casos concrets —que corresponen als tribunals i que hauran de resoldre’s amb totes les garanties jurídiques—, les denúncies han posat en qüestió pràctiques que, si es confirmessin, serien incompatibles amb qualsevol model assistencial basat en els drets humans.

Humiliacions. Aïllament de les famílies. Càstigs. Pressions econòmiques. Dinàmiques de control. Manca de supervisió sanitària.

Tot això ha tornat a plantejar una pregunta incòmoda, però absolutament necessària: tot s’hi val en nom de la recuperació?

La resposta hauria de ser rotundament no.

Una addicció és un trastorn de salut complex. I cap persona perd la seva dignitat pel fet de patir-lo.

Durant dècades, una part important de la societat ha interpretat les addiccions des d’una mirada moral. Encara avui és habitual sentir expressions com «si realment volgués, ho deixaria», «li falta voluntat» o «ha de tocar fons per reaccionar».

Aquestes idees no només simplifiquen una realitat extraordinàriament complexa, sinó que també contribueixen a justificar respostes basades en el càstig, en lloc de promoure la cura i l’acompanyament.

Demanar ajuda és un dels passos més difícils, però també pot ser el primer cap a la recuperació.

Dona preocupada i un familiar en silenci representant l'impacte emocional de les addiccions i la importància de demanar ajuda amb dignitat. — Demanar ajuda és un dels passos més difícils, però també el primer cap a la recuperació.

La ciència fa anys que explica una realitat molt diferent.

Els trastorns addictius són el resultat de la interacció entre factors biològics, psicològics, socials i ambientals. El consum no apareix perquè una persona sigui més feble o menys responsable que una altra. Sovint és una estratègia que el cervell ha après per intentar regular un patiment que no ha pogut gestionar d’una altra manera.

Trauma. Ansietat. Depressió. Violència. Dol. Exclusió social. Pobresa. Soledat. Neurodivergències no diagnosticades. Històries familiars complexes.

Cada persona arriba a una addicció per camins diferents. Precisament per això, cap procés de recuperació pot seguir una única recepta.

L’Organització Mundial de la Salut i l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte insisteixen que el tractament dels trastorns addictius ha de formar part dels sistemes de salut, respectar els drets humans i basar-se en intervencions contrastades científicament.

La recuperació no es pot construir des de la humiliació ni la submissió, sinó des del respecte, l’autonomia progressiva i l’acompanyament professional.

No tots els recursos tenen la mateixa funció

Aquesta mirada obliga també a diferenciar conceptes que sovint es confonen.

No tots els recursos que treballen amb persones amb addiccions són iguals. Existeixen serveis sanitaris, recursos socials, programes residencials, comunitats terapèutiques, equips hospitalaris, serveis públics, associacions i grups d’ajuda mútua. Cadascun d’aquests recursos pot desenvolupar una funció diferent dins del procés de recuperació.

Els grups d’ajuda mútua, per exemple, constitueixen una eina àmpliament reconeguda per reduir l’aïllament, reforçar la motivació i generar un sentiment de pertinença. Compartir experiències amb persones que han passat per situacions semblants pot esdevenir un factor protector molt important.

El problema no és l’ajuda entre iguals.

El problema apareix quan qualsevol recurs —sigui quin sigui el seu format— substitueix l’atenció professional quan aquesta és necessària, presenta un únic mètode com l’única solució possible o construeix dinàmiques basades en la por, la culpabilització, el control o la dependència emocional respecte de l’organització.

L’experiència viscuda és extraordinàriament valuosa. Ningú coneix millor el camí de la recuperació que qui l’ha recorregut. Però aquesta experiència no pot substituir una intervenció sanitària quan hi ha una desintoxicació amb risc mèdic, una patologia dual, un trastorn mental associat o qualsevol altra situació que requereixi professionals qualificats.

La recuperació funciona millor quan els diferents recursos cooperen:

Quan la psicologia treballa al costat de la medicina.
Quan els serveis socials col·laboren amb les famílies.
Quan l’acompanyament entre iguals complementa l’atenció clínica.
Quan la persona deixa de ser vista com un problema i passa a ocupar el centre del seu propi procés.

Aquesta és, precisament, la direcció que assenyalen cada vegada més organismes internacionals: integrar salut pública, comunitat, experiència compartida i evidència científica.

Els grups d’ajuda mútua complementen l’atenció professional i contribueixen a reduir l’aïllament i l’estigma.

Grup d'ajuda mútua format per persones compartint experiències durant un procés de recuperació de les addiccions. — Els grups d'ajuda mútua complementen l'atenció professional i ajuden a reduir l'aïllament i l'estigma.

La reducció de danys representa un canvi de mirada

Durant anys, aquest concepte ha estat objecte de nombrosos prejudicis. Encara hi ha qui interpreta que reduir danys significa normalitzar el consum o renunciar a la recuperació.

Res més lluny de la realitat.

Segons l’Agència de la Unió Europea sobre Drogues, la reducció de danys engloba les polítiques, els programes i les intervencions destinats a disminuir les conseqüències sanitàries, socials i econòmiques associades al consum de substàncies.

Significa prevenir sobredosis, detectar consums de risc abans que evolucionin, evitar infeccions, informar sobre noves substàncies, facilitar l’accés al sistema sanitari i, sobretot, mantenir el vincle quan una persona recau.

Perquè una recaiguda no és un fracàs moral. En molts casos, pot formar part d’un procés de recuperació que no sempre és lineal.

Expulsar una persona just quan més ajuda necessita difícilment afavoreix el seu pronòstic. Al contrari, pot augmentar encara més la culpa, la vergonya i l’aïllament, tres factors que poden contribuir a mantenir les conductes addictives i dificultar la petició d’ajuda.

La resposta davant d’una recaiguda hauria de consistir a revisar què ha passat, identificar els factors desencadenants, reforçar els suports disponibles i adaptar el pla d’acompanyament a les necessitats actuals de la persona.

Aquest canvi de paradigma també és necessari a Andorra.

No perquè la realitat del Principat sigui idèntica a la d’altres territoris, sinó perquè molts dels reptes són compartits.

Les addiccions augmenten en complexitat, apareixen nous patrons de consum i cada vegada és més evident que les persones necessiten respostes flexibles, coordinades i adaptades a la seva realitat.

Les dades del Principat reflecteixen aquesta evolució. La Unitat de Conductes Addictives va passar de 583 persones ateses l’any 2020 a 879 l’any 2024. Durant aquest darrer any també es van registrar 365 primeres visites.

Més enllà del creixement de la demanda, aquestes xifres posen de manifest la necessitat de continuar millorant els sistemes d’avaluació, seguiment i coordinació entre recursos.

Saber quantes persones accedeixen al sistema és important. Però encara ho és més entendre què passa durant el seu procés de recuperació, quins factors afavoreixen la continuïtat dels tractaments i quines barreres dificulten que les persones demanin ajuda o mantinguin el vincle amb els serveis.

La realitat que observa el tercer sector apunta en la mateixa direcció.

Durant el primer semestre del 2026, Projecte Vida va acompanyar 145 persones, entre persones amb trastorns addictius, familiars i participants en programes comunitaris i penitenciaris.

Al llarg d’aquest període també es van efectuar 151 visites de seguiment, una dada que reflecteix una realitat sovint invisible: la recuperació no és un moment puntual, sinó un procés que necessita continuïtat, adaptació i suport al llarg del temps.

L’anàlisi dels 128 expedients comunitaris gestionats durant aquests mesos mostra que l’alcohol continua sent la principal conducta addictiva atesa, ja que era present en gairebé tres de cada quatre casos.

També preocupa l’increment dels casos relacionats amb la cocaïna, així com la presència creixent de situacions de poliaddicció, joc i altres conductes que requereixen una mirada cada vegada més especialitzada.

Aquestes dades confirmen una realitat que els professionals coneixen bé: les addiccions ja no responen a un únic perfil.

Avui conviuen persones joves i grans, homes i dones, persones amb una feina estable i persones en situació d’exclusió, persones amb estudis superiors i persones amb trajectòries vitals molt diverses.

També augmenten les situacions en què el trastorn addictiu conviu amb problemes de salut mental, experiències traumàtiques o dificultats socials que exigeixen una resposta integral.

Davant d’aquesta complexitat, cada vegada resulta més evident que cap recurs, per si sol, pot donar resposta a totes les necessitats.

La recuperació necessita una xarxa.

Necessita professionals sanitaris, psicòlegs, treballadors socials, educadors, famílies, serveis públics i també persones que, des de la seva pròpia experiència, puguin oferir esperança, comprensió i suport.

És precisament aquí on els grups d’ajuda mútua adquireixen un valor especialment rellevant.

Quan estan ben estructurats, són espais on les persones poden compartir vivències sense sentir-se jutjades, recuperar la confiança en elles mateixes i descobrir que no estan soles.

Escoltar algú que ha recorregut un camí semblant pot generar una identificació que difícilment es produeix en altres contextos. Però el valor d’aquests grups no rau a substituir altres intervencions, sinó a complementar-les.

Aquest és el model que impulsem a Projecte Vida al Principat.

Desenvolupem diferents grups d’ajuda mútua gratuïts i confidencials, que es reuneixen setmanalment en grups reduïts i que segueixen una metodologia basada en el respecte, la participació activa i el suport entre iguals.

La persona encarregada de dinamitzar-los, Eva Tenorio, ha rebut formació específica en grups d’ajuda mútua dins del projecte Activa’t per la Salut Mental, de la Federació Salut Mental Catalunya.

Aquesta formació permet garantir una estructura, una metodologia i uns objectius compartits, sense perdre l’essència comunitària d’aquests espais.

Actualment, oferim diferents grups adaptats a les necessitats de les persones participants:

Grups dirigits a persones que conviuen amb un trastorn addictiu.
Espais específics per a familiars i persones de l’entorn, on poden compartir coneixements, expressar les seves preocupacions i resoldre dubtes.
Un grup destinat a dones que conviuen amb una addicció i que han viscut situacions de violència de gènere, acompanyat per un professional de la salut.

Tots aquests espais comparteixen un mateix principi: ningú hauria d’haver d’afrontar una addicció en solitud.

Persones compartint suport durant la recuperació de les addiccions amb un missatge d'esperança, respecte i acompanyament. — La recuperació és un procés que es construeix amb acompanyament, respecte, evidència científica i comunitat.

Superar l’autoestigma també forma part de la recuperació

Aquest enfocament contribueix a reduir un altre dels grans obstacles de la recuperació: l’autoestigma.

Moltes persones no demanen ajuda perquè tenen por de ser jutjades. D’altres pensen que ja és massa tard, que han decebut la seva família o que mai aconseguiran sortir del cercle del consum.

Aquestes creences no només generen patiment. També retarden l’accés als recursos i augmenten el risc que la situació s’agreugi.

Quan una persona troba un espai on pot parlar sense por, compartir les seves dificultats i sentir-se compresa, comença a reconstruir alguna cosa molt més profunda que l’abstinència: recupera la confiança en la seva capacitat de tornar a dirigir la pròpia vida.

Aquesta és, probablement, una de les idees més importants que la societat encara necessita entendre.

Recuperar-se no és simplement deixar de consumir.

És aprendre noves maneres de gestionar el patiment, reconstruir relacions, recuperar l’autoestima, tornar a confiar en un mateix i poder demanar ajuda sense sentir vergonya.

Quin model d’atenció volem construir?

El debat obert arran de les investigacions sobre determinats recursos va molt més enllà d’uns fets concrets. Ens obliga a preguntar-nos quin model volem construir per al futur:

Un model basat en la por o un model basat en la confiança.
Un model centrat en el càstig o un model centrat en la salut.
Un model que exigeixi submissió o un model que promogui autonomia.

La resposta sembla evident.

Humanitzar les addiccions no significa minimitzar el dolor que poden provocar ni ignorar les conseqüències que poden tenir sobre les persones, les famílies o la societat.

Significa entendre que el sofriment no desapareix afegint-hi més sofriment.

Significa recordar que darrere de cada conducta addictiva continua havent-hi una persona que conserva els seus drets, la seva dignitat, la seva capacitat de canviar i la seva necessitat de ser tractada amb respecte.

Perquè una societat madura no es defineix per la manera com acompanya les persones quan tot va bé.

Es defineix, sobretot, per la manera com tracta aquelles que arriben cansades, avergonyides o amb por.

Les addiccions poden fer perdre moltes coses. Però demanar ajuda no hauria de significar perdre mai la dignitat.

La recuperació és un procés que es construeix amb acompanyament, respecte, evidència científica i comunitat.

Fonts consultades

Dades rellevants

Dades de la Unitat de Conductes Addictives d’Andorra

879 persones ateses durant el 2024
- La Unitat de Conductes Addictives va atendre 879 persones l’any 2024, davant de les 583 persones ateses l’any 2020.
- Això representa un increment aproximat del 50,8% en quatre anys.
365 primeres visites
- Durant el 2024 es van registrar 365 primeres visites, fet que mostra una demanda significativa d’orientació i tractament relacionat amb les conductes addictives.

Aquestes dades apareixen recollides a l’article a partir de la informació publicada sobre l’activitat de la Unitat de Conductes Addictives.

Entre el 2020 i el 2024, les persones ateses per la Unitat de Conductes Addictives d’Andorra van passar de 583 a 879, un increment aproximat del 50,8%.

Dades de Projecte Vida — Primer semestre del 2026

145 persones acompanyades
- Entre gener i juny del 2026, Projecte Vida va acompanyar 145 persones:
  - 79 persones van demanar ajuda en primera persona.
  - 49 eren familiars, parelles o persones de l’entorn.
  - 17 van participar en activitats desenvolupades al Centre Penitenciari.
151 visites de seguiment
- Durant el mateix període es van efectuar 151 visites de seguiment, una dada que evidencia que la recuperació necessita continuïtat i no es limita a una única consulta.
128 expedients comunitaris
- L’anàlisi específica de les conductes addictives es va realitzar sobre 128 expedients comunitaris.
L’alcohol era present en el 72,7% dels casos
- L’alcohol apareixia en 93 dels 128 expedients, és a dir, en el 72,7% dels casos:
  - En 64 expedients era la conducta addictiva principal.
  - En 29 apareixia associat a altres substàncies en situacions de poliaddicció.

Les dades detallades del primer semestre del 2026 provenen del balanç d’activitat de Projecte Vida.

Durant el primer semestre del 2026, Projecte Vida va acompanyar 145 persones i va realitzar 151 visites de seguiment.

L’alcohol era present en el 72,7% dels expedients comunitaris gestionats per Projecte Vida durant el primer semestre del 2026.

Dades qualitatives

La recuperació no és un moment puntual: Les visites de seguiment mostren que demanar ajuda és només el començament. La recuperació necessita continuïtat, adaptació del pla d’acompanyament i coordinació entre recursos.
Les addiccions no responen a un únic perfil: Les persones ateses poden tenir edats, situacions laborals, nivells educatius, entorns familiars i trajectòries vitals molt diferents.
La complexitat dels casos està augmentant: Cada vegada són més freqüents les situacions en què una conducta addictiva conviu amb problemes de salut mental, experiències traumàtiques, poliaddicció, dificultats familiars o vulnerabilitat social.
Cap recurs pot respondre sol a totes les necessitats: La recuperació pot requerir la coordinació de:
- Medicina.
- Psicologia.
- Psiquiatria.
- Serveis socials.
- Educació social.
- Famílies.
- Grups d’ajuda mútua.
- Recursos comunitaris.

Avís editorial sobre el percentatge del 43,8%

Abans d’incorporar el percentatge del 43,8% com a dada destacada, convé comprovar a la memòria original a quin indicador correspon exactament.

Una pàgina corporativa el presenta com un increment global de les persones ateses, mentre que una altra publicació l’associa a l’augment de les primeres visites.

Per evitar una possible contradicció, és preferible utilitzar de moment les xifres absolutes verificades: 145 persones acompanyades, 151 seguiments i 128 expedients comunitaris.

Preguntes freqüents

Què significa tractar una addicció amb dignitat?

Significa reconèixer que la persona conserva els seus drets, la seva autonomia i el seu valor personal durant tot el procés. L’acompanyament ha d’evitar les humiliacions, els càstigs, la culpabilització i les dinàmiques de submissió.

Una addicció és una falta de voluntat?

No. Els trastorns addictius apareixen per la interacció de factors biològics, psicològics, socials i ambientals. La voluntat pot formar part del procés de canvi, però sovint també són necessaris tractament professional, suport comunitari, seguiment i temps.

Per què la humiliació no ajuda a recuperar-se?

La humiliació pot augmentar la culpa, la vergonya, l’aïllament i la por de parlar amb sinceritat. Aquestes emocions poden dificultar la vinculació amb els serveis i retardar la petició d’ajuda.

Què és la reducció de danys?

La reducció de danys inclou intervencions destinades a disminuir les conseqüències sanitàries, socials i econòmiques del consum. Pot incloure la prevenció de sobredosis, la detecció precoç, la informació sobre riscos, la prevenció d’infeccions i el manteniment del contacte amb els serveis.

Una recaiguda significa que el tractament ha fracassat?

No necessàriament. La recaiguda pot formar part d’un procés de recuperació no lineal. Ha de servir per revisar els desencadenants, els senyals previs, les necessitats de la persona i els suports que cal reforçar, no per retirar automàticament l’ajuda.

Quina funció tenen els grups d’ajuda mútua?

Els grups d’ajuda mútua permeten compartir experiències amb persones que han viscut situacions semblants. Poden reduir l’aïllament, reforçar la motivació, recuperar el sentiment de pertinença i facilitar la continuïtat del procés.

Els grups d’ajuda mútua substitueixen el tractament professional?

No. El suport entre iguals complementa l’atenció mèdica, psicològica, psiquiàtrica o social, però no la substitueix quan hi ha risc durant la desintoxicació, patologia dual, problemes greus de salut mental o altres necessitats clíniques.

Quan és necessària una valoració professional?

És especialment important quan hi ha símptomes d’abstinència, risc de sobredosi, deteriorament físic, ideació autolesiva, problemes de salut mental, violència, pèrdua important de control o afectació greu de la vida familiar, laboral o social.

Cal tocar fons abans de demanar ajuda?

No. Es pot demanar orientació quan apareixen els primers dubtes o quan una conducta comença a afectar el descans, les relacions, la feina, l’economia o el benestar emocional. La intervenció precoç pot evitar conseqüències més greus.

Pot una família demanar ajuda encara que la persona no estigui preparada?

Sí. Les famílies i les persones de l’entorn també poden demanar orientació per entendre la situació, aprendre a establir límits, protegir-se i conèixer els recursos disponibles.

Com pot ajudar Projecte Vida?

Projecte Vida ofereix escolta, informació, orientació i acompanyament confidencial a les persones que conviuen amb una addicció i al seu entorn. També disposa de grups d’ajuda mútua i pot facilitar la derivació als recursos sanitaris, psicològics o socials adequats.

Els grups d’ajuda mútua de Projecte Vida són confidencials?

Sí. Els grups de Projecte Vida són gratuïts, confidencials, setmanals i es desenvolupen en grups reduïts. La seva funció és proporcionar suport entre iguals dins d’un espai estructurat i respectuós.

Demanar ajuda és començar a protegir-te

Projecte Vida ofereix un espai d’escolta, orientació i acompanyament confidencial per a les persones que conviuen amb una addicció i per al seu entorn.

També pot facilitar informació sobre els recursos disponibles, orientar sobre els passos següents i oferir accés als grups d’ajuda mútua.

Aquesta tasca complementa, però no substitueix, la valoració i el tractament dels serveis mèdics, psicològics, psiquiàtrics o socials.

Contacta amb Projecte Vida

WhatsApp: (+376) 661 707

Correu electrònic: projectevidaandorra@gmail.com

També pots reservar directament una primera cita mitjançant l’enllaç de reserva disponible a sota.