L’estigma oculta: experiències adverses infantils, addiccions i dret a demanar ajuda

Quan parlem d’addiccions, sovint ens fixem en allò que és més visible: el consum, les recaigudes, els conflictes familiars, l’aïllament o les dificultats per complir responsabilitats. Aquesta mirada, però, pot deixar fora una part essencial de la història. En algunes persones, molt abans que aparegués l’addicció ja hi havia por, abandonament, negligència, violència o una inseguretat sostinguda que mai no va poder ser explicada ni acompanyada.

Reconèixer aquesta possibilitat no significa justificar els danys relacionats amb el consum ni afirmar que totes les addiccions tenen el mateix origen. Significa ampliar la pregunta. A més de demanar «per què consumeixes?», pot ser necessari preguntar «què t’ha passat?», «quina funció compleix aquest consum?» i «què necessites ara per sentir-te segur o segura?».

Experiències adverses que poden deixar empremta

Els Centers for Disease Control and Prevention defineixen les experiències adverses durant la infància, conegudes com a ACEs, com esdeveniments potencialment traumàtics que tenen lloc abans dels divuit anys. Inclouen l’abús físic, emocional o sexual, la negligència, la violència dins la llar, la convivència amb problemes greus de salut mental o addiccions, i altres situacions capaces d’alterar la sensació de seguretat i estabilitat.

L’Organització Mundial de la Salut estima que sis de cada deu infants menors de cinc anys pateixen regularment càstig físic o violència psicològica per part de progenitors o cuidadors. També assenyala que una de cada cinc dones i un de cada set homes declaren haver patit abús sexual durant la infància. Són estimacions internacionals i no s’han d’extrapolar automàticament a Andorra, però mostren que el maltractament infantil no és un fenomen excepcional ni estrictament privat: és un problema de salut pública. 

El trauma no depèn únicament del fet viscut. També hi influeixen la seva intensitat, durada i repetició, l’edat de l’infant i, sobretot, la disponibilitat d’una persona adulta protectora. Dos infants poden passar per experiències semblants i desenvolupar respostes diferents. La presència de vincles segurs, suport familiar, estabilitat material i accés precoç a ajuda professional pot reduir-ne l’impacte.

Algunes ferides poden començar molt abans que l’addicció es faci visible.

Què és l’estrès tòxic?

Davant d’una amenaça, l’organisme activa els sistemes de resposta a l’estrès. Aquesta reacció és útil i necessària. El problema apareix quan l’activació és intensa o prolongada i l’infant no disposa de protecció suficient per recuperar l’equilibri. El CDC descriu aquest procés com a estrès tòxic.

L’estrès tòxic pot influir en el desenvolupament cerebral, el sistema immunitari i els mecanismes que regulen la resposta a l’estrès. També pot afectar l’atenció, l’aprenentatge, la presa de decisions i la capacitat de construir relacions estables. Això no vol dir que el cervell quedi condemnat o que el futur estigui escrit. El desenvolupament manté capacitat d’adaptació, especialment quan apareixen entorns segurs, relacions reparadores i tractaments adequats. 

Aquesta precisió és important. Parlar de trauma sense matisos també pot crear una nova etiqueta: «si has patit, acabaràs tenint una addicció». La ciència no sosté aquesta afirmació. Ni totes les persones amb traumes desenvolupen problemes addictius ni totes les persones amb una addicció han viscut un trauma infantil.

Quan el consum intenta complir una funció

L’OMS assenyala que el maltractament infantil està fortament associat amb un risc més elevat de consum perjudicial d’alcohol, drogues i tabac en l’edat adulta. Associació, però, no significa causalitat automàtica. Les addiccions són fenòmens complexos en què interactuen vulnerabilitats biològiques, aprenentatges, salut mental, disponibilitat de substàncies, condicions socials, entorn familiar i experiències vitals. 

En algunes trajectòries, el consum pot començar com un intent de regular un malestar difícil de suportar: reduir l’ansietat, poder dormir, apagar records intrusius, sentir pertinença o desconnectar d’una vergonya intensa. L’alleujament inicial pot reforçar la conducta perquè el cervell aprèn que aquella substància redueix temporalment el dolor. Amb el temps, però, poden aparèixer tolerància, pèrdua de control, dependència, deteriorament dels vincles i més patiment.

Entendre la funció no converteix el consum en una solució saludable ni elimina la responsabilitat sobre el procés de recuperació. Permet identificar què caldrà tractar perquè deixar de consumir no signifiqui quedar-se novament a soles davant del mateix dolor. Si només retirem la conducta i no oferim alternatives de regulació, seguretat i suport, podem deixar intacta una part important del problema.

Les experiències adverses poden deixar una empremta invisible, però no determinen el futur.

L’estigma com a segona ferida

L’estigma redueix una persona al seu diagnòstic o al pitjor moment de la seva vida. Frases com «ho fa perquè vol», «només busca excuses» o «si tingués voluntat, ho deixaria» presenten l’addicció com una fallada moral. El National Institute on Drug Abuse recorda que el llenguatge pot reforçar biaixos i discriminació, fins i tot dins dels serveis sanitaris, i desaconsella les etiquetes que substitueixen la persona pel trastorn. 

Aquest judici no és inofensiu. Pot augmentar la vergonya, afavorir que s’oculti el consum i retardar l’accés al tractament. Quan els prejudicis s’interioritzen apareix l’autoestigma: la persona deixa de pensar només «em jutgen» i comença a creure «potser tenen raó», «no mereixo ajuda» o «ningú em creurà». En persones amb històries traumàtiques, aquesta experiència pot reproduir sentiments antics de culpa, desprotecció o manca de control.

Canviar el llenguatge no significa negar les conseqüències. Significa parlar de «persona amb una addicció» i no convertir «addicte» o «addicta» en tota la seva identitat; entendre una recaiguda com un senyal clínic que exigeix revisar el pla d’ajuda, i no com una prova definitiva de fracàs.

Una atenció informada pel trauma

Una mirada informada pel trauma no pressuposa que tothom hagi patit les mateixes experiències ni obliga ningú a revelar el seu passat. SAMHSA la defineix com una manera d’organitzar l’atenció que reconeix l’impacte possible del trauma, identifica els seus senyals, integra aquest coneixement en les pràctiques i intenta evitar la retraumatització.

Els seus principis inclouen seguretat física i emocional, confiança i transparència, suport entre iguals, col·laboració, empoderament i capacitat d’elecció. Aplicats a les addiccions, obliguen a formular preguntes concretes: la persona entén les opcions disponibles? Pot participar en les decisions? Se’n respecten els límits? El servei genera confiança o reprodueix control, humiliació i por? 

Aquesta perspectiva no substitueix els tractaments basats en l’evidència. Els complementa. Segons les normes internacionals de l’OMS i l’UNODC, els trastorns per ús de drogues requereixen una atenció ètica, individualitzada, accessible i coordinada. Depenent de cada cas, pot incloure intervenció mèdica, psicològica i social, medicació, reducció de danys, treball familiar i suport comunitari. 

Gènere i barreres específiques

El trauma i l’estigma tampoc afecten tothom de la mateixa manera. L’Agència de la Unió Europea sobre Drogues assenyala que les dones amb problemes greus de drogues presenten amb freqüència experiències adverses durant la infància, violència de gènere i problemes de salut mental coexistents. També poden evitar els serveis per por de ser considerades males mares, perdre la custòdia o ser jutjades amb més duresa.

Per això, l’EUDA defensa serveis coordinats, segurs, no discriminatoris i sensibles al gènere, capaços d’integrar addiccions, salut mental, violència, maternitat i suport social. Separar aquestes realitats en compartiments pot obligar la persona a explicar repetidament la seva història o deixar necessitats importants sense resposta. 

Escoltar sense jutjar també forma part del procés de recuperació.

De l’aïllament a la comunitat

La recuperació no es construeix només deixant una substància o conducta. També implica recuperar seguretat, autoestima, vincles, estabilitat i capacitat de decidir. El suport entre iguals pot contribuir a trencar l’aïllament i facilitar una experiència poderosa: comprovar que no s’és l’única persona i que és possible ser escoltada sense haver de defensar-se.

A Andorra, Projecte Vida ofereix assessorament, acompanyament, derivació i Grups d’Ajuda Mútua gratuïts i confidencials. Són espais comunitaris en què persones amb addiccions o familiars comparteixen experiències, reforcen habilitats socials i troben suport sense judicis. També disposa d’un grup per a dones i amb el suport d’una psicòloga, que han patit violència de gènere i conviuen amb un trastorn addictiu. L’ajuda entre iguals no substitueix l’atenció mèdica, psicològica o social quan és necessària: la complementa i pot facilitar l’accés als recursos. 

L’estigma oculta quan ens fa mirar només el consum i no la història, la ferida o les barreres que dificulten demanar ajuda. Una mirada humana i científica no elimina la responsabilitat, però substitueix la culpa per comprensió i intervencions més útils. No ets el que t’ha passat. No ets la teva addicció. Demanar ajuda no és rendir-se: pot ser el primer pas per recuperar la capacitat de viure amb seguretat, dignitat i esperança.

En algunes persones, el consum pot aparèixer com un intent temporal de calmar o desconnectar del dolor.

Fonts i bibliografia

Organització Mundial de la Salut (OMS). Child maltreatment (2026). Informació sobre prevalença, conseqüències del maltractament infantil, estrès prolongat i associació amb el consum problemàtic d’alcohol i altres drogues. Consultar la font oficial

Centers for Disease Control and Prevention (CDC). About Adverse Childhood Experiences (ACEs) (2026). Definició de les experiències adverses durant la infància i explicació dels efectes de l’estrès tòxic sobre el desenvolupament cerebral, el sistema immunitari, l’aprenentatge i la presa de decisions. Consultar la font oficial

National Institute on Drug Abuse (NIDA). Stigma and Discrimination. Evidència sobre com l’estigma, el llenguatge deshumanitzador i la discriminació poden dificultar l’accés al tractament de les persones amb trastorns per consum de substàncies. Consultar la font oficial

Substance Abuse and Mental Health Services Administration (SAMHSA). Trauma-Informed Approaches and Programs (actualitzat el 2026). Principis de l’atenció informada pel trauma: seguretat, confiança, suport entre iguals, col·laboració, empoderament i prevenció de la retraumatització. Consultar la font oficial

Organització Mundial de la Salut i Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (OMS/UNODC). International Standards for the Treatment of Drug Use Disorders (2020). Estàndards internacionals per oferir tractaments ètics, efectius i basats en l’evidència. Consultar la publicació

Agència de la Unió Europea sobre Drogues (EUDA). Women and drugs: health and social responses (2023). Informació sobre trauma, desigualtats de gènere, doble estigma i barreres específiques que poden trobar les dones per accedir als serveis d’atenció. Consultar la font oficial

Associació Projecte Vida. Projectes i programes. Informació sobre assessorament, acompanyament, derivació i Grups d’Ajuda Mútua gratuïts i confidencials disponibles a Andorra. Consultar els programes

Projecte Vida ofereix un espai d’escolta, orientació i acompanyament confidencial per a les persones que viuen una addicció i per al seu entorn. També pot facilitar informació sobre els recursos disponibles, orientar en els passos següents i oferir accés als grups d’ajuda mútua. Aquesta tasca complementa, però no substitueix, la valoració i el tractament dels serveis mèdics, psicològics, psiquiàtrics o socials.

Contacta amb Projecte Vida

WhatsApp: (+376) 661 707

Correu electrònic: projectevidaandorra@gmail.com

També pots reservar directament una primera cita mitjançant l’enllaç de reserva disponible a sota.