Quan l’estigma també deixa trauma: la ferida invisible que dificulta la recuperació
- Projecte Vida
- 17 hours ago
- 18 min de lectura
Com el rebuig, la discriminació i l’autoestigma poden afectar la seguretat, la confiança i el procés de recuperació de les persones amb addiccions.
Hi ha persones que, després d’anys convivint amb una addicció, aprenen a entrar en una sala observant abans les mirades que les portes. Intenten esbrinar qui les jutjarà, qui desconfiarà d’elles i qui canviarà el to de veu quan conegui una part del seu passat.
Abans de parlar, calculen què poden explicar. Abans de demanar ajuda, anticipen les preguntes. Abans de reconèixer que estan passant per un moment difícil, pensen en tot el que podrien perdre si algú ho sap.
Aquesta vigilància constant no apareix del no-res. Sovint és el resultat d’haver estat qüestionades, rebutjades o reduïdes repetidament a una etiqueta. Una persona pot haver avançat molt en el seu procés de recuperació i, tanmateix, continuar sent percebuda com «la persona addicta», «la que va recaure» o «la que no és de fiar». El seu present queda atrapat en una versió antiga de la seva història.
Quan això passa una vegada, pot fer mal. Quan es repeteix durant mesos o anys, pot afectar profundament la manera com una persona es relaciona amb els altres i amb ella mateixa.
L’estigma i el trauma en les addiccions poden estar relacionats quan el rebuig, la discriminació o la humiliació es repeteixen i afecten la sensació de seguretat de la persona. Això no significa que totes les experiències d’estigma provoquin un trauma ni que totes les persones reaccionin de la mateixa manera. Significa reconèixer que algunes formes de discriminació poden deixar una empremta emocional duradora i dificultar la recuperació.
L’estigma en les addiccions: una ferida que no sempre es veu
L’estigma apareix quan una persona deixa de ser vista en tota la seva complexitat i queda reduïda a una característica, un diagnòstic, una conducta o una etapa de la seva vida.
En el cas de les addiccions, l’estigma es construeix a través d’idees com ara que la persona consumeix perquè vol, que no té força de voluntat, que sempre mentirà, que no és responsable o que una recaiguda demostra que no vol canviar.
Aquestes creences poden expressar-se mitjançant insults o discriminacions evidents, però també apareixen en gestos quotidians: deixar de consultar la persona abans de prendre una decisió, desconfiar automàticament del seu relat, interpretar qualsevol malestar com un possible consum o excloure-la d’una oportunitat laboral, familiar o comunitària pel seu passat.
L’estigma no és, per tant, només una qüestió de paraules. Pot afectar la confiança, les relacions, l’accés a serveis, les oportunitats laborals i la predisposició a demanar ajuda.
Una persona pot haver deixat de consumir, haver reconstruït rutines i haver reparat una part dels danys causats, però continuar sent tractada com si no hagués canviat. Quan el passat es converteix en una condemna permanent, la recuperació deixa de ser reconeguda com un procés possible.
Quan el rebuig repetit pot adquirir una dimensió traumàtica
Durant molt de temps hem associat el trauma a situacions extremes i clarament identificables: una agressió, un accident, una catàstrofe o un episodi de violència. Aquestes experiències poden ser traumàtiques, però no són les úniques capaces de desbordar els recursos emocionals d’una persona.
El trauma no és únicament el fet que ha passat, sinó també l’impacte que aquest fet o aquesta successió d’experiències deixa en la vida de la persona. Pot afectar la sensació de seguretat, la confiança en els altres, la regulació emocional, l’autoestima, la identitat, les relacions i la capacitat per demanar ajuda.
No totes les persones reaccionen igual davant d’una mateixa situació. L’impacte depèn de la intensitat i la durada de l’experiència, de l’edat, de la història personal, dels recursos disponibles i de la presència o absència d’un entorn segur i protector.
L’estigma sovint actua a través d’una acumulació de petites exclusions. És el professional que deixa de preguntar què necessita la persona perquè assumeix que «no col·laborarà». És el familiar que interpreta qualsevol canvi d’humor com una recaiguda. És l’empresa que descarta una candidatura quan coneix el seu historial. És l’amistat que s’allunya. És la sospita que es manté fins i tot quan la persona porta temps reconstruint la seva vida.
Separades, aquestes experiències poden semblar incidents puntuals. Juntes, poden construir un entorn en què la persona deixa de sentir-se segura, comença a anticipar el judici i aprèn que mostrar vulnerabilitat pot tenir conseqüències negatives.
Això no permet diagnosticar automàticament un trastorn traumàtic. Però sí que obliga a reconèixer que el rebuig repetit, la humiliació i la inseguretat poden afectar la confiança, l’autoimatge i la regulació emocional.
Senyals que l’estigma està afectant la recuperació
Els efectes de l’estigma no sempre són visibles. De vegades apareixen de manera gradual i poden confondre’s amb falta de motivació, resistència o desinterès.
Aquests senyals no confirmen per si mateixos que existeixi un trauma ni que s’estigui produint una recaiguda. Tanmateix, poden indicar que la persona no se sent prou segura, escoltada o acompanyada.
Senyals emocionals
La persona pot experimentar una vergonya persistent que va més enllà del reconeixement d’una conducta perjudicial. Pot sentir que ella mateixa és el problema, que no mereix ajuda o que ha decebut definitivament les persones del seu entorn.
També poden aparèixer:
Culpa excessiva.
Por de decebre.
Desesperança.
Sensació de ser una càrrega.
Por de ser rebutjada.
Dificultat per reconèixer els propis progressos.
Sensació que qualsevol error anul·la tot el camí recorregut.
Aquest malestar pot fer que la persona deixi d’explicar el que sent i intenti aparentar que tot està bé, fins i tot quan necessita suport.
Senyals cognitius
L’estigma repetit també pot afectar la manera com una persona interpreta el que li passa.
Pot començar a pensar:
«Ningú tornarà a confiar en mi».
«No importa el que faci, sempre em veuran igual».
«Demanar ajuda demostrarà que he fracassat».
«Si explico que estic malament, ho perdré tot».
«No soc capaç de canviar».
«Una recaiguda significaria tornar al principi».
«No mereixo una altra oportunitat».
Aquestes idees poden acabar convertint-se en una forma d’autoestigma que redueix l’esperança i dificulta la continuïtat del procés de recuperació.
Senyals conductuals
Quan una persona associa la vulnerabilitat amb el càstig o la humiliació, pot començar a protegir-se mitjançant el silenci i l’evitació.
Alguns possibles senyals són:
Deixar d’assistir a consultes o grups de suport.
Evitar determinats serveis o professionals.
Ocultar el desig de consumir.
Minimitzar el malestar.
Abandonar rutines que afavorien la recuperació.
Aïllar-se de les amistats o de la família.
Deixar de participar en activitats significatives.
Evitar parlar dels primers senyals de risc.
Mostrar-se defensiva davant de preguntes neutres.
Aquestes conductes no sempre signifiquen que la persona no vulgui canviar. Poden ser formes apreses de protecció davant d’experiències anteriors de judici, control o rebuig.
Senyals relacionals i físics
El rebuig social també es viu en el cos. Quan una persona ha estat qüestionada repetidament, pot començar a anticipar l’amenaça abans que es produeixi.
Aquesta alerta pot manifestar-se mitjançant:
Tensió corporal.
Hipervigilància.
Irritabilitat.
Ansietat davant de determinades preguntes.
Problemes de descans.
Dificultats de concentració.
Desconfiança constant.
Necessitat de revisar cada paraula abans de parlar.
Interpretació d’expressions neutres com a senyals de rebuig.
Sensació de no estar segura en determinats espais.
Reconèixer aquests senyals no consisteix a etiquetar novament la persona, sinó a preguntar què necessita per poder sentir-se segura i participar activament en el seu procés.
De l’estigma social a l’autoestigma
Un dels efectes més destructius de l’estigma és la reducció de la persona a una sola característica. Tot el que és —la seva professió, els seus vincles, les seves capacitats, els seus esforços, les seves pors i els seus projectes— queda en segon pla davant de l’etiqueta de l’addicció.
Aquesta reducció també condiciona la manera com s’interpreta qualsevol conducta. Si està cansada, pot aparèixer la sospita que torna a consumir. Si demana diners, se’n qüestionen les intencions. Si s’enfada, es considera que «no ha canviat». Si posa límits, pot ser acusada de ser desagraïda.
Amb el temps, aquest judici extern pot transformar-se en autoestigma. La persona comença a interioritzar els prejudicis socials i a interpretar-se a través d’ells.
Ja no pensa només que els altres no confiaran en ella, sinó que pot arribar a creure que no mereix confiança. Ja no tem únicament ser rebutjada, sinó que anticipa que el rebuig és inevitable. Ja no percep una dificultat com una situació que necessita atenció, sinó com la confirmació que és un fracàs.
La vergonya no diu «he fet una cosa que m’ha perjudicat o que ha perjudicat altres persones». La vergonya diu «jo soc el problema». Quan la persona deixa de diferenciar entre la seva conducta i el seu valor personal, demanar ajuda pot resultar molt més difícil.
L’estigma diu que una persona és el seu problema. La recuperació recorda que una persona és molt més que una etapa de la seva vida.
Reconèixer l’autoestigma és essencial perquè una persona pot continuar rebent suport extern i, malgrat això, mantenir una mirada profundament negativa sobre ella mateixa. La recuperació també implica revisar aquestes creences, reconstruir la identitat i tornar a reconèixer capacitats, valors i projectes que havien quedat ocults darrere de l’etiqueta.
Per què el cos aprèn a esperar el judici
El rebuig social no és una experiència purament intel·lectual. També es viu corporalment.
Quan una persona ha estat qüestionada repetidament, el seu sistema de resposta davant del perill pot començar a reaccionar abans que es produeixi una amenaça real. Pot entrar en una consulta amb tensió, estudiar el rostre de qui l’atén o revisar mentalment cada paraula per evitar una possible conseqüència negativa.
Aquesta hipervigilància no és necessàriament una exageració ni una falta de voluntat. Pot ser una resposta de protecció que s’ha après a partir de l’experiència.
El problema és que viure constantment en alerta té un cost elevat. Pot augmentar l’ansietat, alterar el descans, dificultar la concentració i afavorir l’aïllament. També pot fer que qualsevol pregunta sobre el passat sigui percebuda com un interrogatori, encara que la intenció de l’altra persona sigui ajudar.
Per això és important no interpretar automàticament la desconfiança com una falta de compromís. En alguns casos, recuperar la confiança requereix temps, coherència, informació clara i experiències repetides en què la persona comprovi que parlar no comportarà humiliació.
Com pot l’estigma augmentar l’aïllament i el risc de recaiguda
L’estigma no provoca automàticament una recaiguda. Una recaiguda és un fenomen complex en què poden intervenir factors emocionals, psicològics, socials, ambientals i biològics.
Tanmateix, l’estigma pot reduir alguns dels factors que protegeixen la recuperació. Pot afavorir l’aïllament, dificultar la comunicació, augmentar la vergonya i fer que la persona amagui els primers senyals de risc.
Quan algú deixa de parlar de les seves dificultats, l’entorn pot interpretar que la situació està controlada. Però el silenci no sempre significa tranquil·litat. De vegades significa por.
Una persona pot notar que torna a dormir malament, que s’aïlla, que pensa més sovint en el consum o que està abandonant rutines que la protegien. Pot ser conscient que alguna cosa està canviant i, malgrat això, no explicar-ho perquè recorda les reaccions anteriors, les cares de decepció o les frases que li van fer sentir que havia destruït tot el progrés aconseguit.
Una recaiguda acostuma a formar part d’un procés i no sempre apareix de manera sobtada. Abans del consum poden sorgir canvis emocionals, cognitius i conductuals. Reconèixer-los i comunicar-los ofereix una oportunitat d’intervenció precoç. Aquesta oportunitat es redueix quan la persona tem que ser honesta impliqui tornar a ser etiquetada.
Per això, la pregunta no hauria de ser únicament «per què no va demanar ajuda?». També hauríem de preguntar-nos què va trobar les vegades que ho va intentar. Va trobar escolta o retret? Va poder explicar-se o va haver de defensar-se? Va ser tractada com una persona amb necessitats o com un problema que calia controlar?
Així es crea una paradoxa dolorosa: l’estigma que pretén pressionar una persona perquè canviï pot acabar allunyant-la precisament dels espais que podrien ajudar-la.
Factors que poden agreujar o reduir l’impacte de l’estigma
L’impacte de l’estigma no és igual en totes les persones. Depèn de la història individual, de la intensitat i la repetició de les experiències, dels recursos disponibles i de la resposta de l’entorn.
Factors que poden augmentar la vulnerabilitat
Algunes situacions poden intensificar el malestar:
Experiències repetides de discriminació.
Rebuig familiar o comunitari.
Absència d’una xarxa de suport.
Antecedents de violència, abandonament o negligència.
Pobresa o inseguretat residencial.
Problemes de salut mental.
Experiències sanitàries coercitives o deshumanitzadores.
Por de perdre la feina, els vincles o altres aspectes importants de la vida.
Recaigudes anteriors tractades exclusivament des del càstig.
Aïllament social.
Dificultats per accedir a serveis adaptats a les necessitats de la persona.
El trauma és un possible factor de risc dins d’un fenomen multifactorial, però no és una condemna ni una explicació única de les addiccions. En el seu desenvolupament poden intervenir la vulnerabilitat biològica, la salut mental, l’entorn familiar i social, l’edat d’inici del consum, la disponibilitat de substàncies i la presència o absència de factors protectors.
Factors de protecció
També existeixen elements que poden reduir l’impacte de l’estigma i reforçar la recuperació:
Relacions segures i estables.
Professionals que escolten sense jutjar.
Informació clara i comprensible.
Participació activa en les decisions.
Capacitat d’elecció.
Suport entre iguals.
Grups d’ajuda mútua.
Acompanyament familiar.
Activitats comunitàries amb sentit.
Rutines que aporten estructura.
Oportunitats laborals, formatives i socials.
Reconeixement dels progressos.
Accés precoç a ajuda professional o comunitària.
Espais on poder parlar abans d’arribar al límit.
La recuperació no depèn només de la voluntat individual. També necessita condicions que permetin sostenir el canvi.
Què podem fer quan l’estigma està afectant la recuperació
No sempre és fàcil identificar fins a quin punt la por al judici està condicionant un procés. Però es poden adoptar algunes mesures per recuperar seguretat i comunicació.
Si ets la persona afectada
Pot ser útil:
Observar en quines situacions apareixen la vergonya, la por o la necessitat d’amagar-te.
Diferenciar entre una conducta que t’ha perjudicat i el teu valor com a persona.
Parlar amb una persona o un recurs de confiança abans que el malestar arribi al límit.
Identificar els teus senyals personals de risc.
Revisar si estàs abandonant rutines, activitats o vincles que t’ajudaven.
Recuperar espais en què puguis sentir pertinença i no només vigilància.
Participar en un grup d’ajuda mútua.
Demanar orientació professional quan la por, la desesperança o el desig de consumir augmenten.
Recordar que una dificultat o una recaiguda no anul·len tot el camí recorregut.
Permetre’t explicar el que està passant sense haver de tenir totes les respostes.
Demanar ajuda no és una demostració de debilitat. Sovint és una manera de protegir el procés abans que la situació empitjori.
Si formes part de l’entorn
Acompanyar no significa controlar constantment ni assumir totes les responsabilitats de l’altra persona.
Pot ajudar:
Preguntar què necessita abans d’interpretar el seu comportament.
Escoltar sense convertir cada conversa en un interrogatori.
Evitar etiquetes i generalitzacions.
No interpretar qualsevol canvi emocional com una recaiguda.
Reconèixer els progressos, encara que el procés no sigui lineal.
Establir límits clars sense humiliar.
Diferenciar entre protegir-se i castigar.
Afavorir que la persona participi en les decisions que l’afecten.
Demanar orientació quan la família també se sent desbordada.
Facilitar l’accés a recursos professionals i comunitaris.
La confiança no s’ha de confondre amb la ingenuïtat. És possible mantenir límits, protegir-se i reconèixer les conseqüències d’una conducta sense reduir la persona al seu pitjor moment.
Atenció informada en trauma: acompanyar amb seguretat i dignitat
L’atenció informada en trauma proposa un canvi en la manera d’acompanyar. En comptes de centrar-se exclusivament en el comportament visible, intenta comprendre la història i les necessitats que hi ha al darrere.
No dona per fet que totes les persones han viscut un trauma ni converteix qualsevol dificultat en un diagnòstic. Parteix de la possibilitat que algunes persones hagin acumulat experiències de dolor, pèrdua de control, humiliació o vulneració.
Per aquest motiu, prioritza:
La seguretat física i emocional.
La confiança.
La transparència.
El suport entre iguals.
La col·laboració.
La capacitat d’elecció.
La participació activa.
El respecte pels ritmes personals.
L’empoderament.
La sensibilitat davant de la història i el context de cada persona.
Aquests principis busquen evitar que els serveis o els entorns d’ajuda reprodueixin experiències de pèrdua de control o humiliació.
Aplicat a les addiccions, aquest enfocament implica no humiliar una persona quan recau, no utilitzar la retirada de suport com una forma automàtica de càstig i no interpretar les dificultats com una prova que «no vol canviar».
També significa explicar les decisions, respectar els ritmes, individualitzar les respostes i reconèixer la persona com a participant activa del seu procés.
No és el mateix dir «has tornat a fallar» que preguntar «què estava passant abans que això passés?». La primera frase tanca la conversa. La segona pot ajudar a identificar els senyals, els desencadenants i els suports que cal reforçar.
Comprendre el que ha viscut una persona no significa justificar qualsevol conducta. Significa crear les condicions perquè pugui responsabilitzar-se sense ser deshumanitzada.
Entendre el context no elimina la responsabilitat personal. Al contrari, pot facilitar que la persona assumeixi les conseqüències dels seus actes des d’un espai amb més seguretat, eines i capacitat de decisió.
El llenguatge també pot obrir o tancar portes
Les paraules no són l’única causa de l’estigma, però poden contribuir a mantenir-lo o a desmuntar-lo.
Quan utilitzem una etiqueta com si definís completament una persona, reforcem la idea que aquella condició és permanent i essencial. Parlar de «persones amb un trastorn addictiu», «persones en recuperació» o «persones que han viscut una situació d’addicció» recorda que l’addicció és una part d’una experiència vital, no tota la identitat.
El llenguatge respectuós no significa negar el dolor que pot haver patit l’entorn. Les famílies poden haver viscut conflictes, mentides, por, desgast o pèrdues importants. Reconèixer la dignitat de la persona amb una addicció no obliga a invisibilitzar les conseqüències dels seus actes.
Les dues realitats poden coexistir: cal protegir, reparar i posar límits, però es pot fer sense deshumanitzar.
Responsabilitzar no és humiliar. Posar límits no és abandonar. Parlar del dany no exigeix convertir una persona en el seu pitjor comportament.
Com poden ajudar les famílies sense reproduir l’estigma
Les famílies també poden quedar profundament afectades per una addicció. Poden sentir por, ràbia, cansament, culpa, desconfiança o impotència. En alguns casos, han hagut d’afrontar conflictes, incompliments, problemes econòmics o situacions que han deteriorat els vincles.
Per això, acompanyar una persona no significa ignorar el dany ni assumir responsabilitats que no corresponen. Les famílies tenen dret a protegir-se, establir límits i rebre ajuda.
La diferència es troba en la manera de fer-ho.
Un límit protector és clar, coherent i busca preservar el benestar. Un càstig humiliant pretén provocar vergonya, submissió o exclusió. La prudència pot ser necessària, però no hauria de transformar-se en una sospita permanent que impedeixi reconèixer qualsevol progrés.
També és important no interpretar totes les emocions de la persona des de l’addicció. Estar cansada, enfadada, preocupada o necessitar espai no significa automàticament que estigui consumint.
Les famílies poden ajudar quan:
Escolten abans d’acusar.
Expressen les seves necessitats amb claredat.
Estableixen límits coherents.
Eviten les etiquetes.
Reconeixen els progressos.
Promouen la responsabilitat sense humiliació.
Faciliten l’accés a ajuda.
Busquen orientació per gestionar el seu propi desgast.
Entenen que elles també necessiten espais segurs.
Acompanyar no és carregar-ho tot. També és saber quan demanar suport.
La recuperació també consisteix a tornar a pertànyer
Deixar de consumir és una part important del procés, però la recuperació va més enllà.
També implica reconstruir rutines, relacions, projectes, identitat i sentit de pertinença. Una persona necessita percebre que té un lloc en la comunitat i que el seu futur no està condemnat pel seu passat.
Quan no existeixen aquestes oportunitats, la recuperació pot convertir-se en una experiència solitària. Es demana a la persona que canviï, però se li continuen tancant portes. Se li exigeix que confiï, però ningú no confia en ella. Se li diu que construeixi una vida nova, però cada intent és interpretat des de la sospita.
La comunitat no és un element secundari de la recuperació. Disposar de vincles segurs, activitats amb sentit, oportunitats formatives o laborals, suport entre iguals i espais on no calgui ocultar-se pot reduir l’aïllament i reforçar la motivació.
Els grups d’ajuda mútua tenen un valor particular perquè permeten compartir experiències amb persones que han viscut situacions semblants. El relat deixa de ser una confessió que cal justificar i es converteix en una font de reconeixement, aprenentatge i esperança.
L’ajuda entre iguals no substitueix l’atenció mèdica, psicològica o social quan aquesta és necessària. La complementa i pot facilitar la confiança, la vinculació amb els recursos i la continuïtat del procés.
La recuperació també comença quan una persona torna a sentir que pot participar, decidir, aportar i construir un futur.
Com pot ajudar Projecte Vida
A Projecte Vida entenem que prevenir una recaiguda no consisteix només a identificar situacions de risc. També significa construir entorns en què una persona pugui parlar abans d’arribar al límit.
Per això, l’acompanyament parteix de l’escolta, el respecte i la comprensió de cada procés. No totes les persones necessiten el mateix ni es troben en el mateix moment.
Projecte Vida ofereix:
Primera escolta i orientació.
Atenció individual.
Grups d’ajuda mútua.
Acompanyament a les famílies.
Activitats comunitàries.
Accions de prevenció i sensibilització.
Informació sobre addiccions i recuperació.
Orientació cap a altres recursos quan és necessari.
Espais segurs per parlar sense judicis.
L’objectiu no és substituir la persona en les seves decisions, sinó ajudar-la a recuperar capacitat d’elecció, connexió i confiança.
Tampoc es tracta d’idealitzar la recuperació ni de negar-ne les dificultats. Es tracta de deixar de pensar que la culpa, la vergonya o l’exclusió ajudaran una persona a canviar.
Una mirada pot fer que algú torni a sentir-se reduït al seu passat. Però una altra mirada pot recordar-li que continua sent una persona amb drets, capacitats i possibilitats.
Una paraula pot tancar la conversa. Una pregunta formulada amb respecte pot permetre que algú expliqui a temps que no està bé.
El judici no cura; l’acompanyament pot obrir camí.
Dades rellevants
L’estigma pot dificultar que una persona expliqui el que li passa o demani ajuda.
El rebuig repetit pot afectar la confiança, l’autoimatge i la regulació emocional.
No totes les persones que pateixen estigma desenvolupen un trastorn traumàtic.
L’autoestigma apareix quan la persona interioritza els prejudicis socials.
La vergonya pot afavorir l’aïllament i l’ocultació dels primers senyals de risc.
La hipervigilància pot manifestar-se mitjançant tensió, ansietat, problemes de descans i desconfiança.
Una recaiguda no anul·la necessàriament tot el camí recorregut.
La recuperació depèn també de factors socials, relacionals i comunitaris.
Els espais segurs i el suport entre iguals poden reforçar la confiança i la pertinença.
L’atenció informada en trauma prioritza la seguretat, la confiança, la col·laboració i la capacitat d’elecció.
Responsabilitzar una persona és compatible amb tractar-la amb dignitat.
Posar límits no ha de significar humiliar, castigar o abandonar.
Preguntes freqüents
Pot l’estigma provocar trauma?
L’estigma no provoca automàticament un trastorn traumàtic. Tanmateix, les experiències repetides de rebuig, discriminació, humiliació o inseguretat poden deixar una ferida emocional profunda i, en determinades circumstàncies, adquirir una dimensió traumàtica.
Patir estigma significa tenir un trastorn d’estrès posttraumàtic?
No. Cada persona reacciona de manera diferent. L’impacte depèn de la intensitat i la durada de les experiències, de la història personal, dels recursos disponibles i de la presència d’un entorn protector.
Què és l’autoestigma?
És el procés pel qual una persona interioritza els prejudicis socials i comença a pensar que és menys valuosa, indigna de confiança o incapaç de canviar.
Com pot afectar l’estigma la recuperació?
Pot generar vergonya, desconfiança i aïllament. També pot fer que la persona eviti serveis, amagui dificultats o no expliqui els primers senyals d’una possible recaiguda.
Quins senyals poden indicar que l’estigma està afectant una persona?
Alguns possibles senyals són la vergonya persistent, la hipervigilància, l’aïllament, la desesperança, la por de parlar del passat, l’evitació dels serveis o la creença que ningú tornarà a confiar en ella.
Què és l’atenció informada en trauma?
És una manera d’acompanyar que prioritza la seguretat, la confiança, la transparència, la col·laboració i la capacitat d’elecció. Busca evitar que els entorns d’ajuda reprodueixin experiències de control o humiliació.
Comprendre el trauma significa justificar qualsevol conducta?
No. Comprendre el context no significa negar el dany ni eliminar la responsabilitat personal. Significa crear les condicions perquè la persona pugui responsabilitzar-se amb eines, suport i dignitat.
Posar límits és estigmatitzar?
No necessàriament. Els límits poden ser imprescindibles per protegir la persona i el seu entorn. La diferència es troba en si el límit busca protegir i reparar o si s’utilitza per humiliar, castigar o abandonar.
Quin paper tenen les famílies?
Les famílies poden oferir suport, detectar canvis i afavorir la comunicació. També poden necessitar orientació pròpia per gestionar la por, el desgast i la necessitat d’establir límits saludables.
Com poden ajudar els grups d’ajuda mútua?
Permeten compartir experiències amb persones que han viscut situacions semblants. Això pot reduir l’aïllament i l’autoestigma, reforçar l’esperança i facilitar la continuïtat del procés.
Quan és recomanable demanar ajuda?
Quan apareixen aïllament, desesperança, desig de consumir, abandonament de rutines, dificultats per parlar amb l’entorn o por de comunicar que alguna cosa no va bé.
Com ajuda Projecte Vida?
Projecte Vida ofereix orientació, atenció individual, grups d’ajuda mútua, acompanyament a les famílies, activitats comunitàries i accions de prevenció i sensibilització.
Fonts i bibliografia
Organització Mundial de la Salut (OMS) (2022)
Guidance on Community Mental Health Services: Promoting Person-Centred and Rights-Based Approaches
L'OMS defensa que l'estigma i la discriminació són barreres importants per a la recuperació de les persones amb problemes de salut mental i trastorns addictius, i promou una atenció basada en els drets humans, la dignitat i la participació activa de la persona.
Substance Abuse and Mental Health Services Administration (SAMHSA)
SAMHSA's Concept of Trauma and Guidance for a Trauma-Informed Approach
Document de referència internacional que descriu què és el trauma, com afecta el cervell i el comportament i quins principis han de seguir els serveis que treballen des d'una perspectiva informada en trauma.
European Union Drugs Agency (EUDA)
Health and Social Responses to Drug Problems
L'EUDA destaca que la recuperació de les addiccions depèn també de factors socials com la inclusió, l'accés als serveis, la reducció de l'estigma i el suport comunitari.
National Institute on Drug Abuse (NIDA)
Drugs, Brains and Behavior: The Science of Addiction
Explica l'addicció com un trastorn cerebral crònic influït per factors biològics, psicològics i socials, i destaca la importància dels factors ambientals durant la recuperació.
Ending Mental Health Stigma
Recull evidència sobre l'impacte de l'estigma, l'autoestigma i la discriminació en la salut mental, així com estratègies per reduir-los des d'una perspectiva de drets.
How Stigma Interferes With Mental Health Care
American Psychologist, 59(7), 614-625.
Un dels treballs més influents sobre com l'estigma i l'autoestigma dificulten la cerca d'ajuda, la recuperació i la qualitat de vida de les persones amb trastorns mentals i addictius.
Corrigan, P. W. & Rao, D. (2012)
On the Self-Stigma of Mental Illness: Stages, Disclosure and Strategies for Change
Canadian Journal of Psychiatry.
Analitza com les persones poden arribar a interioritzar els prejudicis socials i les conseqüències emocionals i funcionals que això comporta.
Herman, Judith L. (1992)
Trauma and Recovery
Basic Books.
Obra clàssica que descriu el trauma complex i l'impacte de les experiències repetides de violència, humiliació i pèrdua de control sobre la salut psicològica.
ISBN: 978-0465087303
Substance Abuse and Mental Health Services Administration (SAMHSA)
Trauma-Informed Care in Behavioral Health Services
Manual clínic que desenvolupa l'aplicació pràctica de l'atenció informada en trauma en els serveis de salut mental i addiccions.
Livingston, J. D., & Boyd, J. E. (2010)
Correlates and Consequences of Internalized Stigma for People Living with Mental Illness
Social Science & Medicine, 71(12), 2150–2161.
Revisió sistemàtica que mostra com l'autoestigma s'associa amb menor autoestima, pitjor qualitat de vida, menys esperança i una menor predisposició a demanar ajuda.
Eisenberger, N. I., Lieberman, M. D. & Williams, K. D. (2003)
Does Rejection Hurt? An fMRI Study of Social Exclusion
Science, 302(5643), 290-292.
Estudi pioner en neurociència que mostra que el rebuig social activa regions cerebrals implicades en el processament del dolor físic, aportant evidència sobre l'impacte biològic de l'exclusió.
Demanar ajuda també és començar a recuperar la confiança
L’estigma pot fer que una persona amagui el que sent, eviti parlar dels primers senyals de risc o pensi que ha d’afrontar el procés tota sola. Però no cal esperar que la situació arribi al límit per buscar orientació o suport.
A Projecte Vida oferim espais d’escolta, acompanyament i ajuda mútua per a persones que viuen una situació relacionada amb les addiccions i per a les seves famílies. Cada procés és diferent i mereix ser escoltat amb respecte, dignitat i sense judicis.
Contacta amb Projecte Vida
WhatsApp: (+376) 661 707
Correu electrònic: projectevidaandorra@gmail.com
També pots reservar directament una primera cita mitjançant l’enllaç de reserva disponible a sota.
Comentaris