Addiccions: quan demanar ajuda no pot significar perdre la dignitat

Erika Garcia Martinez
6 days ago
9 min de lectura

Actualitzat: 19 hours ago

Quan una persona decideix demanar ajuda per una addicció, probablement està fent un dels passos més difícils de la seva vida. Ho fa després de mesos o anys de lluita, de culpa, de por, de silenci o de la sensació que ha perdut el control. També ho fa una família que sovint arriba esgotada, amb la desesperació d’haver intentat trobar respostes allà on semblava que encara hi havia esperança.

És precisament en aquest moment de màxima vulnerabilitat quan la societat té una responsabilitat ineludible: garantir que l’ajuda sigui realment ajuda.

Les investigacions obertes durant els darrers mesos sobre diferents recursos privats dedicats al tractament de les addiccions han tornat a posar sobre la taula un debat que feia massa temps que quedava relegat a converses privades o testimonis aïllats. Sense entrar en casos concrets —que corresponen als tribunals i que hauran de ser resolts amb totes les garanties jurídiques—, les denúncies han posat en qüestió pràctiques que, si es confirmessin, serien incompatibles amb qualsevol model assistencial basat en els drets humans.

Humiliacions. Aïllament de les famílies. Càstigs. Pressions econòmiques. Dinàmiques de control. Falta de supervisió sanitària. Tot això ha tornat a despertar una pregunta incòmoda, però absolutament necessària: Tot s’hi val en nom de la recuperació?

La resposta hauria de ser rotundament no.

Perquè una addicció és una malaltia complexa, però continua sent una malaltia. I cap persona perd la seva dignitat pel fet de patir-la.

Durant dècades, bona part de la societat ha interpretat les addiccions des d’una mirada moral. Encara avui és habitual sentir expressions com “si realment volgués, ho deixaria”, “li falta voluntat” o “ha de tocar fons per reaccionar”. Aquestes idees no només simplifiquen una realitat extraordinàriament complexa, sinó que contribueixen a justificar respostes basades en el càstig més que no pas en la cura.

Dona preocupada i un familiar en silenci representant l'impacte emocional de les addiccions i la importància de demanar ajuda amb dignitat. — *"Demanar ajuda és un dels passos més difícils, però també el primer cap a la recuperació."*

La ciència fa anys que explica una realitat molt diferent.

Els trastorns addictius són el resultat de la interacció entre factors biològics, psicològics, socials i ambientals. El consum no apareix perquè una persona sigui més feble o menys responsable que una altra. Sovint és la manera que el cervell ha après per intentar regular un patiment que no ha pogut gestionar d’una altra manera.

Trauma. Ansietat. Depressió. Violència. Dol. Exclusió social. Pobresa. Soledat. Neurodivergències no diagnosticades. Històries familiars complexes.

Cada persona arriba a una addicció per camins diferents. I, precisament per això, cap recuperació pot seguir una única recepta.

L’Organització Mundial de la Salut i l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte insisteixen que el tractament de les addiccions ha de formar part dels sistemes de salut, respectar els drets humans i basar-se en intervencions científicament contrastades. La recuperació no pot construir-se des de la humiliació ni des de la submissió, sinó des del respecte, l’autonomia progressiva i l’acompanyament professional.

Aquesta mirada obliga també a diferenciar conceptes que sovint es barregen.

No tots els recursos que treballen amb persones amb addiccions són iguals. Existeixen serveis sanitaris, recursos socials, programes residencials, comunitats terapèutiques, equips hospitalaris, serveis públics, associacions i grups d’ajuda mútua. Cadascun pot tenir un paper diferent dins del procés de recuperació.

Els grups d’ajuda mútua, per exemple, constitueixen una eina àmpliament reconeguda per reduir l’aïllament, reforçar la motivació i generar un sentiment de pertinença. Compartir experiències amb persones que han passat per situacions similars pot esdevenir un factor protector molt important.

El problema no és l’ajuda entre iguals. El problema apareix quan qualsevol recurs —sigui quin sigui el seu format— substitueix l’atenció professional quan aquesta és necessària, presenta un únic mètode com l’única solució possible o construeix dinàmiques basades en la por, la culpabilització, el control o la dependència emocional de l’organització.

L’experiència viscuda és extraordinàriament valuosa. Ningú coneix millor el camí de la recuperació que qui l’ha recorregut. Però aquesta experiència no pot substituir una intervenció sanitària quan existeix una desintoxicació amb risc mèdic, una patologia dual, un trastorn mental associat o qualsevol situació que requereixi professionals qualificats.

La recuperació funciona millor quan els diferents recursos cooperen.

Quan la psicologia treballa al costat de la medicina.
Quan els serveis socials col·laboren amb les famílies.
Quan l’acompanyament entre iguals complementa l’atenció clínica.
Quan la persona deixa de ser vista com un problema i passa a ocupar el centre del seu propi procés.

Aquesta és, precisament, la direcció que assenyalen cada vegada més organismes internacionals: integrar salut pública, comunitat, experiència compartida i evidència científica.

Grup d'ajuda mútua format per persones compartint experiències durant un procés de recuperació de les addiccions. — "Els grups d'ajuda mútua complementen l'atenció professional i ajuden a reduir l'aïllament i l'estigma."

La reducció de danys és un bon exemple d’aquest canvi de mirada.

Durant anys, aquest concepte ha estat objecte de nombrosos prejudicis. Encara hi ha qui interpreta que reduir danys significa normalitzar el consum o renunciar a la recuperació.

Res més lluny de la realitat.

Segons l’Agència de la Unió Europea sobre Drogues (EUDA), la reducció de danys engloba totes aquelles polítiques, programes i intervencions destinades a disminuir les conseqüències sanitàries, socials i econòmiques associades al consum de substàncies.

Significa prevenir sobredosis, detectar consums de risc abans que evolucionin, evitar infeccions, informar sobre noves substàncies, facilitar l’accés al sistema sanitari.I, sobretot, mantenir el vincle quan una persona recau.

Perquè una recaiguda no és un fracàs moral, forma part, en molts casos, del procés de recuperació.

Expulsar una persona just quan més ajuda necessita difícilment afavoreix el seu pronòstic. Al contrari, pot augmentar encara més la sensació de culpa, la vergonya i l’aïllament, tres factors que la investigació identifica com a importants mantenidors de les conductes addictives.

Aquest canvi de paradigma també és necessari a Andorra.

No perquè la realitat sigui la mateixa que la d’altres territoris, sinó perquè els reptes són compartits. Les addiccions continuen augmentant en complexitat, apareixen nous patrons de consum i cada vegada és més evident que les persones necessiten respostes flexibles, coordinades i adaptades a la seva realitat.

Les dades del Principat reflecteixen aquesta evolució. La Unitat de Conductes Addictives va passar de 583 persones ateses l’any 2020 a 879 l’any 2024, amb 365 primeres visites durant aquest darrer any. Més enllà del creixement de la demanda, aquestes xifres també posen de manifest la necessitat de continuar millorant els sistemes d’avaluació, seguiment i coordinació entre recursos. Saber quantes persones entren al sistema és important, però encara ho és més entendre què passa durant el seu procés de recuperació, quins factors afavoreixen la continuïtat dels tractaments i quines barreres dificulten que les persones demanin ajuda o hi puguin mantenir el vincle.

La realitat que observa el tercer sector apunta en la mateixa direcció.

Durant el primer semestre de 2026, Projecte Vida ha acompanyat 145 persones entre persones amb trastorns addictius, familiars i participants dels programes comunitaris i penitenciaris. Al llarg d’aquest període també s’han realitzat 151 visites de seguiment, una dada que reflecteix una realitat sovint invisible: la recuperació no és un moment puntual, sinó un procés que necessita continuïtat, adaptació i suport al llarg del temps.

L’anàlisi dels 128 expedients comunitaris gestionats durant aquests mesos mostra que l’alcohol continua sent la principal conducta addictiva atesa, present en gairebé tres de cada quatre casos. També preocupa l’increment dels casos relacionats amb la cocaïna, així com la presència creixent de situacions de poliaddicció, joc i altres conductes que requereixen una mirada cada vegada més especialitzada.

Aquestes dades confirmen una realitat que els professionals coneixen bé: les addiccions han deixat de respondre a un únic perfil.

Avui conviuen persones joves i grans, homes i dones, persones amb feina estable i persones en situació d’exclusió, persones amb estudis superiors i persones amb trajectòries vitals molt diferents. També augmenten les situacions en què el trastorn addictiu conviu amb problemes de salut mental, experiències traumàtiques o dificultats socials que exigeixen una resposta integral.

Davant d’aquesta complexitat, cada vegada resulta més evident que cap recurs, per si sol, pot donar resposta a totes les necessitats.

La recuperació necessita una xarxa.

Necessita professionals sanitaris, psicòlegs, treballadors socials, educadors, famílies, serveis públics i també persones que, des de la seva pròpia experiència, poden oferir esperança, comprensió i suport.

És precisament aquí on els grups d’ajuda mútua adquireixen un valor especialment rellevant.

Quan estan ben estructurats, són espais on les persones poden compartir vivències sense sentir-se jutjades, recuperar la confiança en elles mateixes i descobrir que no estan soles. Escoltar algú que ha recorregut un camí semblant pot generar una identificació que difícilment es produeix en altres contextos. Però el seu valor no rau en substituir altres intervencions, sinó en complementar-les.

Aquest és el model que impulsem a Projecte Vida al Principat.

Desenvolupem diversos Grups d’Ajuda Mútua (GAM) gratuïts i confidencials que es reuneixen setmanalment en grups reduïts, amb una metodologia basada en el respecte, la participació activa i el suport entre iguals. La persona que els dinamitza, l’Eva Tenorio, ha rebut formació específica en grups d’ajuda mútua dins del projecte Activa’t per la Salut Mental de la Federació Salut Mental Catalunya, fet que garanteix una estructura i uns objectius compartits, sense perdre l’essència comunitària d’aquests espais.

Actualment, oferim diferents grups adaptats a les necessitats de les persones participants. Hi ha grups dirigits a persones que conviuen amb un trastorn addictiu i espais específics per a familiars i persones de l’entorn comparteixen coneixement i resolen dubtes, així com un grup destinat a dones que han viscut situacions de violència de gènere on s’acompanya amb un professional de la salut i, alhora, conviuen amb una addicció.

Tots comparteixen un mateix principi: ningú hauria d’haver d’afrontar una addicció en solitud.

Aquest enfocament també contribueix a reduir un altre dels grans obstacles de la recuperació: l’autoestigma.

Moltes persones no demanen ajuda perquè tenen por de ser jutjades. D’altres pensen que ja és massa tard, que han decebut la seva família o que mai aconseguiran sortir del cercle del consum. Aquestes creences no només generen patiment; també retarden l’accés als recursos i augmenten el risc que la situació s’agreugi.

Quan una persona troba un espai on pot parlar sense por, compartir les seves dificultats i sentir-se compresa, comença a reconstruir una cosa molt més profunda que l’abstinència: recupera la confiança que pot tornar a dirigir la seva pròpia vida.

I aquesta és, probablement, una de les idees més importants que la societat encara necessita entendre.

Recuperar-se no és simplement deixar de consumir. És aprendre noves maneres de gestionar el patiment, reconstruir relacions, recuperar l’autoestima, tornar a confiar en un mateix i és poder demanar ajuda sense sentir vergonya.

Per això, el debat que avui s’ha obert arran de les investigacions sobre determinats recursos va molt més enllà d’uns fets concrets. Ens obliga a preguntar-nos quin model volem construir per al futur.

Un model basat en la por o un model basat en la confiança.
Un model centrat en el càstig o un model centrat en la salut.
Un model que exigeixi submissió o un model que promogui autonomia.

La resposta sembla evident.

Humanitzar les addiccions no significa minimitzar el dolor que poden provocar ni ignorar les conseqüències que poden tenir sobre les persones, les famílies o la societat. Significa entendre que el sofriment mai no desapareix afegint-hi més sofriment. Significa recordar que darrere de cada conducta addictiva continua havent-hi una persona Que una persona que conserva els seus drets, la seva dignitat, la seva capacitat de canviar i la seva necessitat de ser tractada amb respecte.

Perquè una societat madura no es defineix per com acompanya les persones quan tot va bé.

Es defineix, sobretot, per la manera com tracta aquelles que arriben cansades, avergonyides o amb por.

Les addiccions poden fer perdre moltes coses. Però demanar ajuda no hauria de significar perdre mai la dignitat.

Persones compartint suport durant la recuperació de les addiccions amb un missatge d'esperança, respecte i acompanyament. — "La recuperació és un procés que es construeix amb acompanyament, respecte, evidència científica i comunitat."

Fonts consultades

Projecte Vida ofereix un espai d’escolta, orientació i acompanyament confidencial per a les persones que viuen una addicció i per al seu entorn. També pot facilitar informació sobre els recursos disponibles, orientar en els passos següents i oferir accés als grups d’ajuda mútua. Aquesta tasca complementa, però no substitueix, la valoració i el tractament dels serveis mèdics, psicològics, psiquiàtrics o socials.

Contacta amb Projecte Vida

WhatsApp: (+376) 661 707

Correu electrònic: projectevidaandorra@gmail.com

També pots reservar directament una primera cita mitjançant l’enllaç de reserva disponible a sota.