Recupera’t d’una addicció sense casa. Després en parlem
- Eva Tenorio
- Apr 22
- 6 min de lectura
Actualitzat: 3 days ago
En quin tipus de gàbia vivim avui?
L'opinió de: Eva Tenorio
Diari d'Andorra
Publicat: 22.04.2026 | 06:12
L’habitatge no és només un sostre. És salut. Això no és cap teoria. L’Organització Mundial de la Salut fa anys que ho diu: la salut no depèn només dels metges, sinó també de les condicions en què vivim. I això inclou un dret fonamental: tenir una vivenda estable i segura.
Quan parlem d’addiccions, això es veu molt clar. Sovint es posa el focus en la persona, si vol o no vol, si s’hi esforça prou, però hi ha una part que gairebé no es mira: en quines condicions viu. Des de Projecte Vida fa temps que ho veiem: la recuperació no depèn només de la voluntat ni només del tractament, també depèn de si tens un lloc estable on viure, un espai on descansar, on abaixar el ritme i on poder reconstruir-te.
L’habitatge no és només un sostre. És salut. Això no és cap teoria
Quan això falla, tot es complica. Mantenir un seguiment es fa molt més difícil i les recaigudes augmenten, no perquè la persona no vulgui, sinó perquè no té on sostenir el procés. De fet, la SAMHSA, una agència pública dels Estats Units especialitzada en salut mental i addiccions, fa anys que ho diu clar: tenir una vivenda estable no és un luxe, és una condició de base per a la recuperació.
Després de la crisi del 2008 ja es va veure clarament que quan la gent perd la feina, la casa o l’estabilitat, els consums empitjoren. No és que l’habitatge provoqui una addicció, però sí que és un factor de risc molt potent que ho fa tot més fràgil.
Fa anys, el psicòleg Bruce Alexander va fer un experiment conegut com el Rat Park. Fins aquell moment, molts estudis amb ratolins es feien per entendre com funcionaven les addiccions: es posava un ratolí sol en una gàbia petita, sense estímuls, amb accés a una substància addictiva, i molts acabaven consumint-ne de manera compulsiva. Això es feia servir per concloure que la substància tenia un poder molt alt per generar dependència.
Alexander va decidir canviar una cosa: l’entorn. Va crear un espai més gran, amb altres ratolins, amb joc, amb estímuls, amb relacions. Un entorn més habitable.
I el que es va observar va ser molt clar: en aquest nou context, el consum baixava molt.
No perquè la substància hagués canviat, sinó perquè havia canviat l’entorn.
En aquella mateixa època es va observar una cosa semblant en humans. Durant la guerra del Vietnam, molts soldats dels Estats Units van començar a consumir heroïna en un context molt dur: estrès, por, aïllament i manca d’estabilitat. Quan la guerra va acabar i van tornar a casa, la majoria van deixar el consum sense necessitat de tractament.
No perquè la substància hagués canviat, sinó perquè havia canviat el context.
Això no vol dir que les addiccions siguin només una qüestió de context, però sí que ens obliga a fer-nos una pregunta incòmoda: en quin entorn –o en quin tipus de gàbia– estem vivint avui?
La pressió del lloguer genera estrès, un estrès constant que no desapareix, i aquest estrès, en moltes persones, es tradueix en ansietat, insomni o necessitat de desconnectar. És aquí on apareixen molts consums: per dormir, per calmar-se, per aguantar. No és una excusa. És una realitat.
També sabem que la inseguretat residencial –no saber si podràs mantenir casa teva, haver de marxar o no poder assumir el lloguer– està relacionada amb més ansietat, més depressió i més dificultats per sortir d’un consum problemàtic. I sabem una altra cosa igual d’important: sense estabilitat, la recuperació es fa molt més difícil.
A més, aquesta situació no afecta tothom igual, colpeja més fort qui ja estava en una situació vulnerable: persones amb problemes de salut mental, trajectòries de consum, dones amb càrregues familiars, joves o persones amb feines precàries, que tenen menys marge per absorbir augments de preu o canvis de pis. Quan tot el que guanyes se’n va a sobreviure, demanar ajuda arriba tard.
A Andorra, aquest context no és teòric. En els darrers mesos, el Govern ha plantejat una desintervenció progressiva dels contractes de lloguer prorrogats des del 2019, amb una liberalització prevista a partir del 2027.
Al mateix temps, el mercat es troba fortament tensionat. Segons dades d’AR+I, el preu mitjà del lloguer se situava prop dels 1.012 euros el 2025, tot i que pot variar en funció de diversos factors, com l’antiguitat del contracte o els anys de residència. A això s’hi suma una oferta limitada d’habitatges i preus elevats, amb anuncis que superen els 2.000 i fins i tot els 3.000 euros, mentre que els contractes efectivament signats es mouen en una mitjana inferior.
No es tracta de dir que això genera addiccions de manera directa, però sí que dibuixa un escenari de pressió, d’incertesa i de manca d’estabilitat que augmenta la vulnerabilitat. Ho sabem per evidència, però sobretot ho sabem per experiència.
Per això, si volem parlar seriosament d’addiccions, no podem mirar només la persona, també hem de mirar les condicions en què viu. Perquè, al final, no es tracta només de voler o no voler, sinó de si tens un lloc on sostenir la teva vida.
I potser això no és només una qüestió d’opinions. L’any 1941, Franklin D. Roosevelt, president dels Estats Units, parlava de la “freedom from want”, la llibertat de no passar necessitat. No parlava literalment d’habitatge, però sí d’un món on les persones poguessin viure amb unes condicions bàsiques cobertes i amb certa estabilitat.
I aquí és on la pregunta es torna inevitable: què passa quan cada cop més gent té dificultats per accedir a un habitatge?
Demanar a una persona que es recuperi sense preguntar-nos en quines condicions viu és ignorar una part fonamental del problema.
La recuperació necessita motivació, tractament i responsabilitat personal, però també estabilitat, descans, seguretat i un entorn que permeti sostenir el canvi. Una llar no resol per si sola una addicció, però pot oferir la base necessària per començar a reconstruir la vida.
Si el consum d’alcohol, substàncies, medicació, joc o altres conductes està afectant la teva vida o la d’algú proper, pots contactar amb Projecte Vida per privat, mitjançant el WhatsApp (+376) 661 707 o demanant cita directament en l'enllaç de sota.
Dades destacades
L’article assenyala que el preu mitjà del lloguer a Andorra se situava prop dels 1.012 euros durant el 2025, segons dades d’Andorra Recerca + Innovació. També descriu un mercat fortament tensionat, amb una oferta limitada i anuncis que poden superar els 2.000 o 3.000 euros.
El text també recorda que el Govern havia plantejat una desintervenció progressiva dels contractes de lloguer prorrogats des del 2019, amb una liberalització prevista a partir del 2027. Aquest escenari incrementa la incertesa de les persones amb menys marge econòmic.
Preguntes freqüents
Quina relació hi ha entre habitatge i addiccions?
L’habitatge aporta estabilitat, seguretat, descans i la possibilitat de mantenir rutines. Quan una persona viu amb inseguretat residencial, el nivell d’estrès pot augmentar i resulta més difícil seguir un tractament o sostenir els canvis necessaris durant la recuperació.
La falta d’habitatge provoca una addicció?
No de manera directa. Les addiccions són fenòmens complexos en què intervenen múltiples factors. Tanmateix, la falta d’estabilitat, l’estrès econòmic i l’exclusió residencial poden augmentar la vulnerabilitat o dificultar la recuperació.
Per què una llar estable facilita la recuperació?
Una llar permet descansar, guardar la medicació, mantenir horaris, acudir a les visites i disposar d’un espai protegit. També redueix una part de l’estrès relacionat amb la supervivència quotidiana.
Què és la inseguretat residencial?
És la situació de no saber si es podrà mantenir l’habitatge, tenir dificultats per assumir el lloguer, viure amb risc de desnonament o haver de canviar de domicili constantment.
Com pot afectar la pressió del lloguer la salut mental?
La preocupació constant per pagar el lloguer pot generar ansietat, insomni, irritabilitat i sensació de falta de control. En algunes persones, aquest malestar pot afavorir l’ús de substàncies o altres conductes per desconnectar o poder aguantar.
Quina relació hi ha entre habitatge i recaigudes?
La inestabilitat no provoca automàticament una recaiguda, però pot dificultar el seguiment professional, trencar les rutines i exposar la persona a situacions d’estrès o entorns que afavoreixen el consum.
Què és l’experiment Rat Park?
Va ser un estudi que va comparar el consum de substàncies en animals que vivien aïllats amb el d’altres que disposaven d’un entorn més ampli, estimulant i social. L’article l’utilitza per il·lustrar que la conducta addictiva no es pot entendre sense observar també el context.
L’entorn explica completament una addicció?
No. Els factors biològics, psicològics, personals i socials poden interactuar de manera diferent en cada persona. L’entorn no és l’única explicació, però pot protegir, augmentar la vulnerabilitat o facilitar la recuperació.
Quins col·lectius poden patir més la inseguretat residencial?
La pressió de l’habitatge pot afectar especialment les persones amb ingressos baixos, feines precàries, problemes de salut mental, trajectòries de consum, càrregues familiars o xarxes de suport limitades.
Es pot mantenir un tractament sense una casa estable?
És possible, però acostuma a ser més difícil. La falta d’un espai segur pot complicar l’assistència a les visites, el descans, la presa de medicació i la construcció d’una rutina.
Per què l’habitatge és un determinant social de la salut?
Perquè les condicions en què una persona viu influeixen en la seva salut física i emocional, en l’exposició a l’estrès i en les possibilitats d’accedir als recursos necessaris.
Què pot fer la comunitat?
La resposta pot incloure polítiques d’habitatge assequible, coordinació entre serveis socials i sanitaris, recursos residencials, prevenció de l’exclusió i programes adaptats a les necessitats de les persones en recuperació.
Comentaris