Dones que sostenen el que la societat prefereix no mirar

Famílies i addiccions: qui cuida les dones que sostenen?

L'opinió de: Eva Tenorio

Periòdic d'Andorra

Publicat: 17 març, 2026 - 23:03 CET

Veure la font

Fa un temps, en un dels grups de famílies de Projecte Vida, una mare va dir una frase que em va quedar gravada:

“Jo ja no sé si estic ajudant o si m’estic enfonsant amb ell.”

Què passa quan una addicció entra en una família? Sovint pensem només en la persona que consumeix. Però la realitat és que l’impacte s’estén a tot l’entorn. I hi ha una pregunta que gairebé mai ens fem: qui sosté la situació?

En molts casos, són les dones.

Diversos estudis internacionals sobre gènere i cures assenyalen que les dones realitzen aproximadament el 75% del treball de cures no remunerat al món, segons informes d’ONU Dones i de l’Organització Internacional del Treball. Aquestes dades no són casuals. Responen a una realitat social en què els rols de gènere continuen molt presents en societats que encara arrosseguen estructures patriarcals. Durant dècades, les dones han estat socialitzades per cuidar, sostenir i responsabilitzar-se del benestar dels altres.

Malgrat els avenços cap a la igualtat, la realitat mostra que encara queda molt camí per recórrer.

Quan apareixen problemes de salut mental o addiccions dins d’una família, aquesta desigualtat es fa encara més visible.

Quan una addicció entra a casa, aquest mandat de cura es tradueix sovint en mares o parelles que intenten sostenir la situació, buscar ajuda i mantenir l’equilibri familiar.

Les investigacions sobre famílies i addiccions mostren que entre el 70% i el 85% de les consultes familiars als serveis especialitzats són realitzades per dones.

Les dades de Projecte Vida confirmen aquest patró.

Durant l’any 2025 es van atendre 169 persones, de les quals 66 van acudir com a familiars buscant orientació o suport.

Quan analitzem qui demana ajuda, la diferència és molt clara.

El 87,9% de les consultes familiars van ser realitzades per dones.

Principalment mares, però també parelles, germanes o filles que intenten entendre què està passant i trobar una manera de sostenir la situació.

Els primers mesos de 2026 mostren exactament la mateixa tendència.

El 77,8% de les consultes familiars han estat realitzades per dones, majoritàriament mares o parelles que conviuen amb una addicció dins de casa.

Aquestes xifres reflecteixen una realitat que moltes vegades queda invisibilitzada.

En l’àmbit de les addiccions, les dones sovint assumeixen la gestió emocional, domèstica i social del problema, fins i tot quan elles no consumeixen.

Això significa que moltes dones:

Gestionen les crisis.

Acompanyen als tractaments.

Intenten sostenir econòmicament la situació.

Mantenen l’equilibri familiar.

La recerca també mostra que conviure amb una persona amb trastorn per consum genera estrès crònic en la família.

Aquest rol pot comportar preocupació constant, ansietat, culpa, conflictes familiars i un gran desgast psicològic.

Existeix fins i tot un concepte clínic per descriure aquesta situació: la càrrega del cuidador.

Es refereix al conjunt de conseqüències que pot patir qui cuida una persona amb una malaltia mental o una addicció: desgast emocional, aïllament social, problemes econòmics o deteriorament de la salut física i mental.

Alguns estudis indiquen que més del 50% dels cuidadors presenten nivells moderats o elevats d’aquesta càrrega.

A tot això s’hi suma encara un altre factor: l’estigma.

Les famílies també poden patir el que s’anomena estigma per associació, que genera vergonya, silenci i dificultat per demanar ajuda.

Quan parlem d’addiccions, sovint pensem només en la persona que consumeix. Però darrere d’aquesta realitat hi ha moltes dones sostenint situacions extremadament difícils.

Fer visible aquesta realitat també és una manera de començar a canviar-la.

Per això, des de Projecte Vida, a partir del 24 de març, posarem en marxa un nou grup específic per a dones, un espai segur on poder compartir experiències, parlar del que viuen i començar a deixar de sostenir soles allò que sembla impossible.

“No accepto les coses que no puc canviar; canvio les coses que no puc acceptar.”

— Angela Davis

Les famílies també pateixen les conseqüències de les addiccions, i sovint són les dones les que assumeixen la major part de les cures.

No hauries d’haver de triar entre ajudar una persona que estimes i protegir la teva pròpia salut. Acompanyar no significa enfonsar-se amb l’altra persona ni assumir en solitud totes les conseqüències de la seva addicció.

Si convius amb l’addicció d’un familiar i sents que ja no pots sostenir més la situació, demanar orientació també és una forma de cuidar-te. Contacta amb Projecte Vida per privat, mitjançant el WhatsApp (+376) 661 707 o demanant cita directament en l'enllaç de sota per conèixer els recursos i grups d’ajuda disponibles.

Preguntes freqüents

Com afecta una addicció la família?

Una addicció pot alterar les relacions, l’economia, la convivència i l’estabilitat emocional de tot l’entorn. Les persones properes poden viure en un estat d’alerta constant, intentant anticipar crisis, controlar el consum o evitar-ne les conseqüències.

Per què moltes dones assumeixen les cures?

Els rols de gènere han atribuït tradicionalment a les dones la responsabilitat de cuidar, protegir i preservar el benestar familiar. Quan apareix una addicció, aquest mandat social pot fer que mares, parelles, filles o germanes assumeixin una responsabilitat desproporcionada.

Què és la càrrega de la persona cuidadora?

És el conjunt de conseqüències emocionals, socials, físiques i econòmiques que pot experimentar una persona quan cuida o sosté durant molt de temps algú amb una malaltia, un problema de salut mental o una addicció.

Quins senyals indiquen una sobrecàrrega emocional?

Alguns senyals són el cansament constant, l’ansietat, els problemes de son, la culpa, l’aïllament, la irritabilitat, la dificultat per posar límits i la sensació que la pròpia vida gira completament al voltant del problema.

Què és l’estigma per associació?

És el rebuig, la vergonya o la discriminació que poden patir les persones pel fet de tenir un familiar amb una addicció. Aquest estigma pot afavorir el silenci, l’aïllament i la por de demanar ajuda.

Ajudar significa controlar el consum de l’altra persona?

No. Una persona pot oferir suport, informació i acompanyament, però no pot assumir tota la responsabilitat sobre les decisions o el procés de recuperació d’una altra persona.

Posar límits és abandonar la persona?

Posar límits no significa deixar d’estimar ni abandonar. Els límits poden protegir la salut de la família, reduir dinàmiques perjudicials i evitar que una sola persona assumeixi totes les conseqüències de l’addicció.

Les famílies també necessiten ajuda?

Sí. Les persones de l’entorn poden necessitar orientació, suport psicològic, informació i espais on compartir les seves experiències sense ser jutjades.

Com poden ajudar els grups d’ajuda mútua?

Aquests grups permeten compartir experiències amb persones que viuen situacions semblants, reduir l’aïllament, aprendre a establir límits i recuperar espais de cura personal.