Projecte Vida reclama protocols clars per gestionar les recaigudes en les addiccions
- Altaveu
- Jan 16
- 7 min de lectura
Actualitzat: 10 hours ago
Altaveu
Publicat: 16/01/2026 (10:13 CET)
A Projecte Vida demanem una resposta terapèutica clara, accessible i basada en l’evidència davant les recaigudes, considerades un moment d’especial vulnerabilitat dins del procés de recuperació.
A Projecte Vida hem reclamat públicament protocols clínics clars per gestionar les recaigudes de les persones amb addiccions. Defensem que una recaiguda no hauria de comportar una reducció automàtica de la intensitat del tractament, sinó una revisió individualitzada de les necessitats i un reforç del suport terapèutic.
La demanda també posa l’accent en la transparència dels criteris assistencials, la continuïtat dels tractaments i l’accessibilitat dels serveis per a les persones que treballen, estudien o es troben en situacions de vulnerabilitat.
Llegeix la notícia completa i coneix les nostres propostes per millorar l’atenció a les persones amb addiccions.
Dades rellevants
La recuperació d’una addicció no sempre és un procés lineal. Poden alternar-se períodes d’estabilitat amb moments de més vulnerabilitat en què reaparegui el consum o la conducta addictiva. Una recaiguda no anul·la el progrés anterior ni significa necessàriament que el tractament hagi fracassat.
El National Institute on Drug Abuse situa les taxes de recaiguda dels trastorns per consum de substàncies entre el 40% i el 60%, en uns marges comparables als d’altres problemes crònics de salut. Aquesta estimació és general i no permet predir el risc individual, ja que la probabilitat de recaiguda varia segons la substància, les circumstàncies personals, la salut mental, el suport social i el tractament rebut.
Quan es produeix una recaiguda, la resposta clínica pot requerir la revisió del tractament, l’augment temporal de la intensitat del seguiment o la incorporació de noves intervencions mèdiques, psicològiques i socials. Les normes internacionals de l’Organització Mundial de la Salut i l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte descriuen els trastorns per consum de drogues com a problemes de salut multifactorials i tractables que necessiten respostes biopsicosocials, individualitzades i basades en l’evidència.
Què reclamem a Projecte Vida?
A Projecte Vida no qüestionem els professionals de la Unitat de Conductes Addictives, sinó que reclamem:
Protocols clínics explícits per gestionar les recaigudes.
Criteris assistencials clars i comprensibles.
Dades sistemàtiques sobre els resultats dels tractaments.
Informació sobre la intensitat real dels recursos alternatius.
Garanties de continuïtat terapèutica.
Una justificació clínica documentada dels canvis de tractament.
Horaris compatibles amb la realitat laboral, educativa i familiar de les persones usuàries.
També hem traslladat aquestes preocupacions a través de canals institucionals durant prop de quatre anys buscant millorar la transparència, la confiança i la qualitat del sistema públic.
Quina alternativa assistencial es va qüestionar?
Van demanar quina evidència científica justificava que, després d’una recaiguda, una persona passés d’un dispositiu terapèutic intensiu a un seguiment basat principalment en:
La dispensació diària de medicació.
Una visita setmanal de psicologia.
Una visita setmanal de psiquiatria.
Durant el debat parlamentari no es van explicar públicament els criteris clínics utilitzats, la intensitat efectiva del recurs alternatiu ni la manera com es garantia la continuïtat posterior. Aquesta descripció recull la nostra versió publicada per Altaveu i no constitueix, per si sola, una avaluació clínica independent del funcionament de la UCA.
La medicació és suficient per abordar una recaiguda?
La medicació pot ser una part essencial del tractament, però no sempre cobreix totes les necessitats que apareixen durant una recaiguda. Segons cada cas, també poden ser necessaris el seguiment psicològic, la intervenció social, el treball amb la família, la prevenció de riscos, les teràpies grupals i el suport comunitari.
La Unitat de Conductes Addictives d’Andorra informa que ofereix tractament mèdic, psicològic i social; teràpies individuals i grupals; tractaments de substitució; Hospital de Dia i ingrés hospitalari de desintoxicació.
Per què és important la continuïtat assistencial?
Una recaiguda pot anar acompanyada d’un augment del risc físic, emocional i social. També pot generar vergonya, por a ser jutjat o temor de perdre l’accés al tractament. Si la persona interpreta que explicar el que ha passat tindrà conseqüències punitives, pot ocultar el consum i retardar la demanda d’ajuda.
La continuïtat assistencial no significa mantenir sempre exactament el mateix tractament. Significa que qualsevol canvi ha d’anar acompanyat d’una valoració individual, una explicació comprensible, una alternativa concreta i un pla de seguiment.
Accessibilitat horària
A Projecte Vida assenyalem que la franja principal d’assistència terapèutica de la UCA es concentra majoritàriament entre les 8.30 i les 16.00 o 16.30 hores, malgrat algunes ampliacions parcials a la tarda. Aquesta organització pot dificultar l’accés de persones amb horaris laborals rígids, joves escolaritzats o persones que es troben en situacions de precarietat.
El marc andorrà de salut mental i addiccions
El Pla Integral de Salut Mental i Addiccions d’Andorra, aprovat pel Govern el febrer de 2022, té com a finalitat desenvolupar un model que garanteixi el dret a la salut mental. Entre els seus principis es troben l’atenció centrada en la persona, l’enfocament comunitari, la participació de les persones afectades i les famílies, i l’elaboració de polítiques basades en l’evidència.
Preguntes freqüents
Una recaiguda significa que el tractament ha fracassat?
No necessàriament. Una recaiguda pot indicar que el pla terapèutic necessita ser revisat, reforçat o adaptat a noves circumstàncies. També pot permetre identificar factors de risc que fins aquell moment no s’havien detectat.
El més important és analitzar què ha passat, valorar els riscos i acordar els passos següents amb l’equip assistencial.
Una recaiguda obliga a començar la recuperació des de zero?
No. Els aprenentatges, les habilitats adquirides i els períodes d’estabilitat anterior no desapareixen. La recaiguda forma part de la història del procés, però no esborra el progrés aconseguit.
La revisió del tractament hauria d’aprofitar tot allò que havia funcionat i reforçar les àrees que necessiten més suport.
Totes les recaigudes s’han de tractar de la mateixa manera?
No. La resposta ha de tenir en compte, entre altres factors:
La substància o conducta implicada.
La freqüència i la quantitat del consum.
L’estat físic i emocional de la persona.
El risc d’intoxicació o síndrome d’abstinència.
La presència d’altres problemes de salut mental.
L’entorn familiar i social.
Els tractaments previs.
Les necessitats i preferències de la persona.
Aplicar una única resposta automàtica a totes les recaigudes pot ignorar diferències clíniques importants.
Es pot reduir la intensitat del tractament després d’una recaiguda?
Pot haver-hi situacions en què l’equip consideri necessari modificar la modalitat de tractament. Tanmateix, qualsevol canvi hauria de basar-se en una valoració clínica individualitzada.
La persona hauria de rebre informació sobre el motiu del canvi, els objectius, la durada prevista, les alternatives disponibles, el seguiment que mantindrà i els criteris que s’utilitzaran per tornar a revisar la decisió.
La medicació pot substituir el suport psicològic i social?
Depèn de les necessitats de cada persona, però la medicació i la intervenció psicosocial tenen funcions diferents. La medicació pot reduir determinats símptomes, prevenir complicacions o formar part del tractament d’algunes dependències, però pot ser necessari combinar-la amb suport psicològic, social, familiar i comunitari.
Les decisions sobre medicació sempre han de ser preses per professionals sanitaris. No s’ha d’iniciar, modificar ni interrompre un tractament farmacològic pel compte propi.
Què significa garantir la continuïtat assistencial?
Significa que la persona no queda sense orientació ni seguiment durant una modificació del tractament. Hauria de quedar clar:
Quin professional continuarà fent-ne el seguiment.
Amb quina freqüència serà atesa.
Quines intervencions mantindrà.
Quina alternativa substitueix el recurs anterior.
Quan es revisarà de nou la situació.
Com actuar fora de l’horari habitual o davant d’un empitjorament.
Continuïtat no significa immobilitat: el tractament pot canviar, però el suport no hauria de desaparèixer sense una alternativa definida.
La persona té dret a conèixer els criteris del tractament?
Sí. La legislació andorrana reconeix el principi d’autonomia de les persones usuàries, l’atenció centrada en elles, el respecte a la seva dignitat i el dret a prendre decisions a partir de la informació que se’ls facilita.
Per això, es poden demanar explicacions comprensibles sobre els objectius del tractament, els motius d’un canvi, les alternatives, els riscos i els criteris utilitzats per prendre una decisió.
Es pot demanar que una decisió quedi explicada per escrit?
La persona pot demanar informació sobre el seu procés assistencial i accedir a la documentació que forma part de la seva història clínica, d’acord amb els procediments establerts. També pot preparar per escrit les preguntes que vulgui plantejar a l’equip per assegurar-se que rep una resposta clara.
La història clínica és una eina essencial per garantir la qualitat i la continuïtat de l’assistència, i la persona usuària és titular de la informació que conté.
Què pot fer la família davant una recaiguda?
La família pot:
Escoltar sense humiliar ni culpabilitzar.
Expressar preocupació amb exemples concrets.
Facilitar el contacte amb l’equip assistencial.
Preguntar quin pla de seguiment s’ha establert.
Protegir-se davant de possibles riscos econòmics o de convivència.
Buscar orientació per a ella mateixa.
Participar en grups de suport per a familiars.
Acompanyar no significa controlar tots els movimientos de la persona ni assumir en solitari la responsabilitat de la seva recuperació.
Què es pot fer si no s’entén una decisió assistencial?
El primer pas és demanar una explicació a l’equip responsable. Pot ser útil formular preguntes concretes:
Quin és el motiu clínic del canvi?
Quin recurs substitueix el tractament anterior?
Quina intensitat tindrà el nou seguiment?
Quant de temps durarà aquesta modificació?
Què ha de passar perquè es torni a revisar?
Què hem de fer si la situació empitjora?
Si després de parlar amb l’equip continuen existint dubtes o desacords, es pot contactar amb el Servei d’Atenció a l’Usuari del SAAS, que rep consultes, suggeriments, queixes i reclamacions relacionades amb l’assistència.
On es pot demanar tractament a Andorra?
La Unitat de Conductes Addictives ofereix informació i assessorament, tractament mèdic, psicològic i social, teràpies individuals i grupals, Hospital de Dia i ingrés hospitalari de desintoxicació.
Unitat de Conductes Addictives:
Telèfon: (+376) 871 105
Ubicació: avinguda Fiter i Rossell, 22, Escaldes-Engordany.
A Projecte Vida també oferim informació, orientació, acompanyament comunitari i grups d’ajuda mútua per a persones afectades i familiars.
Quan s’ha de buscar ajuda urgent?
Cal contactar amb els serveis d’urgències davant d’una pèrdua de consciència, dificultats respiratòries, convulsions, una intoxicació greu, una alteració intensa del comportament o qualsevol situació en què la vida o la integritat d’algú pugui estar en perill.
A Andorra, el 116 correspon al Servei d’Urgències Mèdiques.
Una recaiguda no ha de deixar-te sense suport, ja que pot provocar por, culpa, frustració o la sensació d’haver tornat al punt de partida. Però el procés de recuperació no s’acaba en aquest moment.
Demanar ajuda després d’una recaiguda permet entendre què ha passat, identificar els factors que han augmentat el risc i valorar quins canvis poden reforçar el procés. No cal esperar que la situació empitjori ni tenir totes les respostes abans de parlar-ne.
Si has tingut una recaiguda, tens por que es produeixi o estàs preocupat o preocupada per una persona del teu entorn, pots contactar amb nosaltres.
T’oferirem un primer espai d’escolta, informació i orientació, de manera confidencial, propera i sense judicis. També podem ajudar-te a conèixer els recursos disponibles i a preparar els dubtes o les preguntes que vulguis plantejar a l’equip assistencial.
Contacta amb Projecte Vida:
WhatsApp: (+376) 661 707
Correu electrònic: projectevidaandorra@gmail.com
També pots reservar directament una primera cita mitjançant l’enllaç de reserva.
Demanar informació no t’obliga a prendre cap decisió immediata. El primer pas pot ser simplement explicar què està passant i conèixer les opcions disponibles.
A Projecte Vida oferim orientació i acompanyament comunitari, però no substituim l’atenció mèdica, psicològica o psiquiàtrica. Davant d’una recaiguda o d’un canvi en el tractament, és important contactar també amb l’equip sanitari responsable.
Comentaris